Guille Cervera: la fi de l'anonimat

L'adolescència escolar va deparar algun moment de perplexitat a Guille Cervera: de sobte apareixia al llibre de text una imatge tan familiar com la de Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se, tela daliniana amb la qual durant molt de temps havia compartit quotidianeitat. Era a casa dels tiets, a Lugano, allà on el baró Hans Heinrich von Thyssen-Bornemisza li explicava amb paciència i meticulositat d’estudiós cada detall, cada anècdota, dels quadres de la seva col·lecció. “Com a tiet era un home molt proper, malgrat tota la grandiositat que l’envoltava.” Un entorn que, reconeix el nebot, podria haver alterat la visió de la vida de qualsevol que no hagués comptat amb la previsió paterna de fer-li mantenir els peus ferms sobre el terra. “Si els pares t’expliquen bé les coses t’és més fàcil entendre i no et copsa que hi hagi estils de vida tan diferents”, diu.

Del pare –germà de Carmen Cervera–, que va morir l’any 2000, en conserva el record d’un “tipus genial, molt llest”, un home que als anys cinquanta, quan no era gaire habitual, va anar a Alemanya a estudiar enginyeria. Un tipus també sempre enfeinat amb qualsevol giny, domèstic o no, que s’espatllés. Per cert, que la intervenció del baró en les vocacions del fill va estroncar una línia més tècnica a la família: també l’avi havia estat enginyer, un home que havia regalat algunes patents d’invents personals a l’Exposició Universal que Barcelona va viure el 1929.

Guillermo –se sent còmode amb Guillermo o Guille, però no ben bé amb Guillem– va anar al col·legi de La Salle, a Barcelona, primer. Després, a un internat, el de Santa Clara, on ja va coincidir amb joves andorrans. Això, lligat a les incursions del pare al país per esquiar ja des dels anys seixanta, va propiciar el contacte ja des de jovenet amb el Principat. Amb la colla ja ben estructurada.

Cervera, avui transmutat en director del Museu Carmen Thyssen Andorra, que obrirà les portes el proper dia 16, té un passat rocker. Un passat que es revela en els tatuatges que s’esmunyen per sota del posat seriós de directiu amb corbata. “Sóc un tio de rock and roll”, reconeix, amb “una part rockera no gaire amagada, perquè crec en l’enriquiment, que tot és compaginable”. Per això es manifesta tant un apassionat de la música clàssica (en té formació) com un boig del funk, o confessa la influència que va tenir Breakfast in America, de Supertramp. O la intensitat amb què va viure els primers anys de gloriós Festival de jazz, a Escaldes. És clar que la passió musical no es limita al consum: va ser bateria dels emblemàtics V Columna, banda que va aconseguir cert ressò frontera enfora, amb algun hit a les llistes espanyoles. Just acabava d’instal·lar-se al país. Acabava de morir el pare, ha explicat en alguna ocasió, i buscava tranquil·litat. Aleshores li van oferir portar un restaurant a pistes i es va llançar a fons: a la formació en Història de l’Art que havia completat a Gran Bretanya va començar a afegir la preparació com a xef i reboster.

Assegura que sempre ha tingut un punt aventurer. El que li va portar alguna temporada a implicar-se en algun projecte empresarial a l’Àfrica o a convertir-se en submarinista professional. Finalment sembla establert a Andorra. “No sé, fas voltes al món i al final un és d’on es troba. També hi ha llocs on m’encantaria anar-me’n, és clar”. Però ara és aquí. “No busco els perquès.”

Avui va enfeinat fins a les celles amb el Thyssen Andorra i enrolat en el patronat del museu de Màlaga –en substitució del cosí, Borja Thyssen– i l’espai de Sant Feliu. De tant en tant, admet, s’ha de justificar: “La meva tieta m’ho va proposar perquè sap que estic preparat, no és un cas de nepotisme.”

En tot cas, l’home que sempre ha presenciat les vicissituds de la mediàtica família des de l’ombra comença a perdre l’anonimat.