Carles Matute: la primera veu
És complexa la vida del músic: quedes al vespre-nit per assajar amb la nova banda, però arriba la matinada i encara no heu decidit què dimonis tocareu perquè la nit s’ha passat cervesa cap aquí, cervesa cap allà. Carles Matute (Andorra la Vella, 1966) té aquesta capacitat de l’exageració humorística, d’explicar qualsevol situació quotidiana amb una bona dosi d’ironia autoinfligida. És el que fa en triar la paraula que, assegura, el defineix: tuercebotas. “És que soc un tuercebotas, ja ho pots ben escriure: faig moltes coses sense ser bo en res; però en totes me’n surto.”
Matute és fill de manyo i avilès. Història comuna a tants d’altres: van arribar a Andorra per treballar i es van conèixer treballant en un hotel. Després van tenir tres fills i van aixecar una família amb forts lligams: cada matí el pater familias, Josep Matute, envia un missatge de bon dia i endavant a la resta del clan. A ell, al pare, es remunten els ocis i negocis que el fill ha cultivat durant la seva vida adulta. Per començar, la música. Josep Matute tenia a casa una enorme discoteca amb tot tipus de música, de clàssica a Julio Iglesias, de Billy Joel als Rolling. “Sempre em deia que la música no és bona ni dolenta, que tota té quelcom digne de ser apreciat, sigui clàssica o el heavy metal més dur.”
Tècnic de so a Sud Radio, el pare dels Matute portava sovint el fill a l’estudi, a casa Felipó, al número 11 de l’avinguda Meritxell, adreça que en Carles apunta amb precisió. Allà veia treballar locutores com Mònica Garal. I poc s’imaginava –tot i que bé que ho desitjava, el nano– que un dia acabaria assegut al mateix estudi.
I no trigaria gaire. Però abans hauria d’acabar l’escolarització, al Sant Ermengol, i la secundària a La Salle. Per començar a treballar amb el pare en allò que inicialment havia estudiat: electrònica. No estaria aquí el seu futur perquè de seguida, era el 1990, es creuaria al seu camí Manel Sansa. Més ben dit, ell es va posar al camí del periodista enviant-li una maqueta en la qual imitava la germana, més gran i que aleshores era locutora de 40 Principales. “Tu on has après a fer això amb la veu?”, li va preguntar Sansa. Enlloc. Era l’any que es posava en marxa Ràdio Nacional d’Andorra i Sansa el va fitxar amb el primer equip. “Encara recordo el dia de la primera reunió, el 8 de desembre, que hi va haver una nevada impressionant que va deixar tot Andorra col·lapsada.” En menys d’un mes, el 2 de gener del 1991, va debutar, en directe, amb El matutinal, un xicot com cal. La primera veu d’RNA. Una època d’aprenentatge intensiu: “Ens passàvem el temps preguntant, però això com es fa?”
Després passaria també per la televisió, on faria el primer programa de neu, per saltar al màrqueting i la publicitat. Incloent-hi el temps que va treballar a la companyia de management de Pep Sala (i va ser company de pis de Carles Sabater), la vida professional sempre ha discorregut per la música. Als tretze anys, quan a la resta els compraven motos, a ell li van regalar una guitarra elèctrica. Que va aprendre a tocar tot solet, veient vídeos, fixant-se en els músics als directes i estudiant un llibre d’acords. El que havia après ho va posar en pràctica per primer cop amb els Folkillokis 6002. On Jan Cartes, molt directe, li va dir: “Paio, tu millor que no cantis, que ets molt dolent.” Però reivindicant-se novament com el tuercebotas que assegura ser, va passar de la seva opinió i no tan sols canta en directe, fa no gaire va enregistrar un disc, Essència, per fer veure a Cartes que de raó, ni mica. I que cap música és bona ni dolenta: tota té quelcom.