Jorge Lorenzo: anar de cara

orge Lorenzo (Palma de Mallorca, 1987) és un paio que sempre s’ha caracteritzat per dir allò que pensa, agradi o no, sense embuts i sense por a ficar-se en polèmiques. Com el gran enrenou que es va formar amb la que el va enfrontar amb Valentino Rossi en un final de temporada, el 2015, que els aficionats temen recordar més per les sortides de pista verbals que per les carreres o que pel cinquè campionat de MotoGP aconseguit pel mallorquí. Dit això, els que treballen al seu costat asseguren que també és un home que sap encaixar-les: ell camina amb la veritat al rostre però no gira la cara, ni s’espanta ni s’amaga quan se les canten. Una altra cosa és com actuï després: té les coses tan clares que tot s’acaba fent com ell decideixi. Amb fusta de campió: un perfeccionista que no s’atura fins que no aconsegueix allò que s’ha proposat. També controlador. Sigui això més vici o més virtut. Tot ha de rutllar de manera perfecta i com ell ho hagi decidit.

La carrera de Lorenzo és història ben coneguda, va començar de la mà del pare, Chicho Lorenzo –gallec, de Porto do Son, on el corredor és un ídol local: hi passava els estius, amb els avis–, qui li va fabricar la primera moto quan tenia només tres anys. El xiquet va créixer en un ambient marcat per les motos i la competició, també per part materna. Amb el pare es va iniciar en la competició i amb ell ha entrenat durant bona part de la seva carrera esportiva.

Amb l’expilot resident al Principat Ruben Chaus va compartir una de les escasses aventures de la seva vida no estant a bord de les dues rodes: van recórrer en cinc dies els 170 kilòmetres del Camino de Santiago entre Pedrafita de O Cebreiro i Compostel·la. Ells dos, Toni Elías i Hèctor Barberá. Un esdeveniment molt mediàtic, orquestrat per una marca comercial i a la qual es van sumar amb energia: el mallorquí, després de la prolongada caminata diària reptava Chaos, company d’habitació, a polir-se unes quantes flexions. Butllofes a banda, grans moments. Molta diversió: Lorenzo és un paio que passa d’estar seriós a protagonitzar un esclat de comicitat en un tres i no res.

És també un home reservat: amb la cara que li exigeix la galeria però molt més introvertit en el terreny personal. Un caràcter reflexiu que li fa assumir èxits i fracassos sense esclats excessius ni daltabaixos notables.

Gran aficionat als esports, també gaudeix amb el cine, i sobretot els videojocs: jugant és capaç d’estar-se fins a altes hores de la matinada, quan s’ho pot permetre.

Lorenzo, resident a la localitat suïssa de Lugano, té una ben coneguda relació amb el Principat. Inicialment, a través de l’amistat que el lliga des de fa quinze anys, si fa no fa, a Chaus. A instàncies d’aquest es va decidir a exposar la seva col·lecció –material de campions de MotoGP i Fòrmula 1– al museu que va obrir a Andorra. El pilot no està al Principat, però al contrari de la mediàtica i més o menys genuïna frase, sí que se l’espera: si més no, seria molt celebrada la decisió al país si s’afegís a la creixent nòmina de pilots que ja resideixen al Principat.

Ell, que ve sovint a entrenar i que té casa a Anyós, mai no ho ha descartat.