Efrem Roca: la música i la fera
Un perfil del director artístic i coordinador general de l'Andorra Sax Fest
Efrem Roca és també un noi del Poble Sec a qui la vida va portar pel camí de la música. Bé, més que cap destí intangible o vocació il·luminada, qui el va empènyer va ser un pare de caràcter inconformista i idees avançades per aquella Barcelona que s’encaminava al postfranquisme: Efrem va néixer el 1973, segon de cinc germans que van arribar al món a intervals d’un per any. Més endavant naixeria una sisena, però ja després d’un parèntesi més llarg. Com sigui, Jordi Roca era home fruit de la desastrosa època en què va viure, que potser no havia tingut molta formació, però que sí que tenia les coses clares: els fills haurien d’estudiar però difícilment ell –un fantàstic mecànic especialitzat en màquines d’impressió, però un treballador al cap i a la fi– difícilment els podria pagar a tots la universitat. Així que se li va ocórrer que si la prole estudiava música tindrien un recurs per pagar-se la carrera. I així van començar a desfilar tots cap al Conservatori i així es va muntar la petita orquestra domèstica que –a Déus gràcies, devia dir-se el veïnat– un dia es va traslladar a una masia a Valls. A la localitat tarragonina van créixer, entre els matins d’escola i les tardes de classes de música i hores d’assaig. Per la resta, i encara que no tingués tantes hores disponibles per al dolce far niente com altres nois, hi havia punts de diversió importants: les festes familiars eren literalment un espectacle i durant els estius recorrien les festes majors amb la banda muntada pels germans: Keops. Amb el pare incorporat a les tasques de muntatge i desmuntatge. Per què el saxo? Cap raó elaboradament filosòfica: el dia que tocava triar instrument li van ensenyar el saxo i potser alguna trompeta i així, d’entrada, li va fer patxoca. Al final, tot i que els camins d’alguns germans van córrer paral·lels a la música, va ser l’Efrem l’únic que s’hi va dedicar de ple: va tornar a Barcelona per fer el grau superior i, acabat, va entrar en contacte amb els instrumentistes francesos: per què tocaven tan bé aquells paios i ell tan malament?, es va preguntar. Així que va agafar els estris per iniciar una nova etapa, a Montpeller, a fer un postgrau. Amb algun ajut estudiantil però sense gaires calés –i sense parlar prou francès ni per fer de cambrer–, es va guanyar la vida tocant al carrer. On es va fer amb un públic, que seia i se l’escoltava. També es va trobar un dia tocant pasdobles en una plaça de braus. Uns calerons benvinguts. Amb el temps i tantes hores de disciplinada dedicació, diu, el saxo es va convertint en un amic, “fins que al final ell i tu sou una mateixa cosa”. Eren els temps que buscava la perfecció, l’absolut. Els temps de tocar, fer gires, participar en espectacles –alguns de la companyia Comediants. Aleshores va arribar el punt d’inflexió, el moment crític de la mort del pare, a qui es va endur una malaltia fulminant. Tot i que van tenir uns mesos per dir-se adéu i xerrar sobre una marxa que es va produir en pau. Una darrera ensenyança d’aquell home de pensament peculiar, generós i descontent amb la societat materialista i egoista on li havia tocat viure. Poc després el saxofonista desembarcava a Andorra, el 2002, amb la plaça de professor a l’actual Institut de Música. On practica una docència ben allunyada de la que va rebre d’aquell vell professor molt exigent i que es limitava a seure i fumar fins a convertir l’aula en un núvol de fum. Els fills –deu i onze anys– el segueixen: “però jo només vull que estimin la música i si un dia ha de sorgir res, bé”. Així que un dia va bescanviar les gires per la vida familiar i la dedicació absoluta al saxo es va desplegar en interessos més diversos: l’atletisme, per exemple, que també requereix disciplina. O aquest SaxFest en què es va dedicar a fons fa cinc anys i que demà arrenca de nou. Dues vies d’escapament per a aquell xaval hiperactiu que quan els pares el van enviar al conservatori el seu metge els va dir que bona idea, que la música amansa les feres.