Lluís Canal: infectat de tinta
Lluís Canal (Alt Urgell, 1938) reconeix que està infectat per la tinta des de ben petit. I tot i que una llarga primera part de la vida professional la va dedicar als números, al sector bancari, la segona ha estat marcada per la lletra, per les pàgines dels llibres que ha aconsellat, venut, despatxat, en tres dècades de Sant Jordi, els que ha passat darrere el taulell de La Llibreria. “Mireu, m’havia agradat tant llegir, des de sempre, que un dia vaig entrar aquí a comprar llibres i em vaig acabar quedant amb la llibreria.” Ho diu mig rient mig de debò: allà quan va creuar la frontera invisible del cinquanta aniversari va decidir que era moment de fer un tomb a la vida i canviar d’ofici. El de llibreter era el que millor encaixava, i així es va quedar amb la botiga fundada per Bartumeu Rebés. “Des d’aleshores em passa com amb el menjar: de petit la mare es queixava que menjava massa poc i més endavant, quan hauria gaudit més, ja no podia per l’àcid úric”, es plany, per passar tantes hores envoltat de pàgines i tant poc temps per capbussar-s’hi.
Canal va néixer en una casa de pagès d’un poblet de la vall de Cabó avui deshabitat. Set germans i molta feina a fer per llaurar els camps i ocupar-se del bestiar. En les estones lliures, una rara avis a la família: a casa només hi havia dos llibres, però ell ja se’ls havia empassat als set anys. Un era una novel·la, L’emigrant; l’altre, El Quixot en el castellà antic en què va ser escrit. “Era això o anar a tirar rocs als conills.” Ah! També hi havia els exemplars del TBO que una tieta li feia arribar des de Barcelona.
Fins als deu anys va estar a les mans d’un mestre que va deixar petja a la seva vida: un comunista de Logronyo a qui el règim va desterrar al poble més oblidat de Catalunya però que li va estalviar, agraeix, la rància educació franquista. Després ja va entrar al seminari de la Seu. La família, com tantes altres, va buscar aquesta via per oferir-li una educació que d’altra manera no hauria pogut assumir. “El seminari és un món completament diferent, no el pots explicar si no hi has estat”, assegura. Després recorda l’últim llibre de Joan Peruga, Alcanadre, que aborda aquesta vida de l’adolescent intern. “Però explica i no explica, perquè això necessitaria moltes pàgines... qui sap si ho explicaré, si duro deu anys més.”
Lletres a banda, el jove Canal també va mostrar dots per als números, l’àmbit en què va completar la formació. En acabar la mili, després d’uns quants tombs i amb 24 anys, va recalar a Andorra, per treballar al sector bancari. “Era el que m’agradava”, assegura. Però també necessitava un contrapès, el de la lectura. Només que en aquells anys, els seixanta, a Andorra no és que hi hagués gaire oferta: a penes la llibreria Sol i cap biblioteca. Si més no, recorda, fins que el grup capitanejat per Joan Burgués Martisella no va fundar el Cercle de les Arts i de les Lletres, que va obrir un modest punt de lectura sobre l’església escaldenca. El Cercle i alguns activistes –el mestre Fontbernat per una banda o el pare Cebrià Baraut, curiosament originari d’un poble a penes quinze quilòmetres del de Canal– eren pràcticament els únics dinamitzadors culturals que recorda de l’època.
Amb mig segle ja a l’esquena, dèiem, es va decidir per aquest “negoci que no ho és” de vendre llibres. “És que penso que a partir d’aquesta edat totes les feines cremen una mica intel·lectualment i personalment, i que és un bon moment per fer un recés”. Si es pot. L’ofici “s’aprèn”. I en el seu cas l’aprenentatge probablement no es perdrà pel camí: la següent generació li segueix les passes.