Francesc Camp: un apolític en política
Si s’atansen per Canillo i volen buscar Francesc Camp, millor preguntin per l’Agustí, perquè així és com el coneixen al poble. Camp (Andorra la Vella, 1967) és fill de ca l’Agustí per part de pare i cal Janetó per banda materna –on un oncle, durant molt de temps, va ser el distribuïdor de L’Indépendant–. Fill únic, va néixer després que els pares tornessin d’una estada com a emigrants a França, el mateix camí que van emprendre tants canillencs. Ells no s’hi van establir definitivament sinó que van tornar.
A l’actual ministre de Turisme i Comerç el recorden els veïns com un xicot brillant i estudiós, que va perdre el pare molt jove i que sempre ha estat molt lligat a la figura de l’oncle Peret. Probablement aquestes anades i vingudes al país veí van definir que la seva educació prengués també camí cap al nord: en acabar al Lycée va estudiar Ciències Econòmiques a Tolosa, formació que va completar, però, a Barcelona i Madrid.
Currículum oficial a banda, dels anys a França va assumir un pensament cartesià, racionalista, un tret de caràcter essencial que després ha aplicat a la seva trajectòria professional, privada i pública. De fet, a l’avui ministre en realitat el defineixen com una persona més aviat apolítica, que s’ha deixat embarcar en l’aventura de la res publica per sentit del compromís. La primera vegada, entre el 1995 i el 1997, com a conseller del comú. Un paio implicat amb el poble, diuen els conveïns. De vegades, fins a límits insòlits: corre la brama que de jove es va prestar, amb la seva xicota i actual esposa, a fer d’ham perquè el jovent pogués capturar i donar una lliçó a una mena de pervertit que es dedicava a molestar-los.
Anecdotari a banda, la primera incursió en l’àmbit públic la va aparcar per dedicar-se a l’activitat privada, quan va veure que fer bé ambdues coses no era compatible. Després es va mantenir desmarcat de la política activa de manera absoluta, centrat en l’empresa privada –màrqueting i investigació de mercats, durant un temps va muntar empresa pròpia– i acadèmica: va ser professor a la Universitat de Barcelona i a la UOC.
Per això a alguns els va sobtar que acceptés la proposta de Toni Martí. El van anar a buscar precisament pel seu perfil professional i entre els companys a l’executiu es va guanyar fama de bon company d’equip –seriós, però es fa amb tothom– i de ser un paio amb un caràcter honest i molt estricte, un d’aquells que mai no parlen a la babalà i que sospesa i medita cada decisió de manera racional.
L’hereu de ca l’Agustí –és pare de dues filles ja prop de la vintena– no busca ser un polític mediàtic i carismàtic. Igual que en l’àmbit privat és poc obert a la vida social, molt d’un cercle proper de confiança. No obstant això, cada dia s’implica més en l’activitat esportiva, especialment la relacionada amb la muntanya: l’esquí a l’hivern, randonnée i fins i tot participa en alguna ultratrail. Però en la seva línia: es tracta de fer política com una carrera de fons, mantenint-se entre els corredors, sense pretendre la primera línia mediàtica. Bé, això en diuen.