Domi Trastoy
Que Domi Trastoy hagi coronat aquesta setmana el cim del Makalu, amb els seus 8.463 metres d’altitud i sense oxigen és fruit de la casualitat. Vaja, expliquem-nos bé. Darrere hi ha anys d’esforç i tenacitat, per descomptat. Però és que Trastoy (Sant Julià de Lòria, 1981) va descobrir l’alpinisme per atzar. O potser va ser cosa del destí, si hom creu que cadascú arriba a la Terra amb la vida escrita al palmell de la mà. El cas és que Trastoy era un jove que (possiblement) no havia pensat excessivament a coronar muntanyes quan els primers anys de joventut marxava amb la colla cada estiu a Eivissa. Fins que un any es van cansar de la repetició i van canviar el blau mediterrani pel pic del Montblanc. Va quedar bocabadat amb l’experiència i ja mai més no es va poder desempallegar del desig d’arribar més i més amunt.
Cert que les muntanyes van ser el seu hàbitat: els negocis de la família sempre s’han ubicat al voltant dels dos mil metres: l’avi va obrir el Refugi de la Rabassa i després la família va canviar de vall i va obrir l’hotel-restaurant d’Os de Civís.
Així que estem parlant d’una criatura d’alçada, a qui no fa por per exemple disputar la dura Ronda dels Cims. Però l’alpinisme se li va clavar a l’ànima en aquella primera visió del Montblanc. I no va parar fins a convertir-se en el primer andorrà que posava el peu a la cresta de l’Everest. Entre altres gestes ben conegudes.
El cas, diuen els que l’envolten, és que per molt que Trastoy aconsegueixi acostar-se als núvols, el cap el manté sempre arran de terra: explica la pujada com una altra la sortida de diumenge per anar a buscar bolets. O amb menys èmfasi i tot, perquè és poc amic de buscar el protagonisme mediàtic: quan el patrocinador ho ha exigit s’ha posat sota els focus, però sense entusiasme. L’alpinista lauredià, diuen els que se l’estimen, és un home que demana dos coses a la vida: salut i llibertat. Això no hi ha diners que ho paguin. La seva passió és la de la muntanya, a seques, sense cercar la glòria.
I quan no ho aconsegueix i es veu obligat a girar cua? Doncs incorpora l’experiència i ho torna a intentar. Trastoy és un tipus amb la tenacitat i disciplina que se suposa a qui s’enfronta als pics més temibles, com la vençuda Muntanya Negra. Però que quan torna de la batalla –sigui baixant de l’Everest, tornant d’una pedalada de 100 kilòmetres o de les 35 hores de la Ronda dels Cims–s’incorpora ràpidament al negoci familiar a Os.
Si no és la muntanya, és la carretera –amb bambes o bicicleta– la que l’ajuda a trencar amb la dinàmica del dia a dia. Sovint, amb el mateix company de fatigues, Lluís Sanvicente: corren plegats i plegats viuen aventures, com la de pedalar fins a Lourdes des d’Os de Civís. Pel camí, Sanvicente va patir una hipotèrmia, situació que van aprofitar per desconcertar una mica el personal, penjant un vídeo on semblava que era Trastoy l’afectat: els quilòmetres donen per a molta solidaritat, molt fer-se de psicòlegs, molta estona de broma. I molt conèixer-se bé i aprendre lliçons de constància: a la vida no hi ha dreceres.