Josep Àngel Mortés: la vida imprevista

Quan fa pocs anys Josep Àngel Mortés s’entrenava per a l’ultra trail, un dia va enfilar el Casamanya amb les sabatilles noves de trinca. Massa petites, arribat el descens van començar a torturar-li els peus. Què fer? Doncs baixar d’esquena. I convertir-se, de pas, en precursor del retrorunning. L’actual cònsol major d’Ordino té clar que la realitat no sol adaptar-se al que estava previst, que l’imprevist sempre està a punt per saltar. Per això, diu, és millor encarar la vida amb imaginació per trobar-hi solucions. Perífrasi que prefereix al terme improvisar. “No diguis que improviso o l’utilitzaran per tirar-m’ho a la cara”, demana. Entesos. No ho diem.

Nascut a Ordino el 1963 –sobre el tema de l’edat millor sobrevolar ràpid–, el seu present es mou per les mateixes coordenades per on va transcórrer la infantesa: a l’espai que avui ocupa el servei de tràmits hi havia l’escola bressol, i el terreny de joc eren els mateixos pocs metres que separen l’actual edifici comunal i la casa familiar, cal Jep de Tor, comprada pel padrí –vingut de cal Tor d’Ansalonga– el 1930. Ben al costat de l’avui deshabitada casa Rossell, té ben present la imatge de Maria Lluïsa de Riba, la senyoreta, renyant-los per robar-li les cireres de l’hort, una figura inesborrable de l’imaginari ordinenc, amb el gos Beauty carregant a la boca el cistell de la compra.

A l’escola ja va formar la terna d’amics amb qui s’ha fet tota la vida: Ventura Espot i Joan Gabriel. Compartint aficions. Sobretot la del motor. Encara que algun ensurt li hagi deparat: de pèls que no surt socarrimat el dia que va provar una moto tunejada per l’exsíndic i que va esclatar en flames només arrencar. Comparteixen també aquest sentit de l’humor sorneguer que ajuda tant a sortir de situacions complicades (en el cas d’Espot també a crear-les) com a deixar-les anar i mantenir el posat innocent.

A la família no hi havia tradició política. És a dir, puntualitza, no és que estiguessin al marge, però tampoc forma part d’una de les nissagues que secularment han tallat el bacallà al país. El primer contacte amb la vida pública, molt de gairell, el va tenir a través de l’oficina de turisme de la parròquia. Es va veure fent un servei públic, explica, i li va agradar. Després, tot és qüestió “de seny, més que d’ideologia”, i per aquesta via va emprendre una trajectòria política que el va portar a ser conseller general –va entrar el 1993–, secretari de Sindicatura i subsíndic general. Onze anys d’activitat, amb moments complicats, com el de la dimissió d’Òscar Ribas, i de molta feina, com la de dissenyar molts aspectes de l’entrellat parlamentari actual: “Aleshores ens pensàvem que tal com s’havia dibuixat en aquest país serien impossibles les majories, i mireu com estàvem d’equivocats”.

Després d’un parèntesi fora de la política, va agafar el testimoni al comú de mans d’Espot: “En realitat, quan vaig entrar ja coneixia el noranta per cent dels temes” que hi havia sobre la taula, de parlar amb l’amic.

Per descomptat que ser cònsol major és una d’aquelles situacions prèviament impensades. En realitat, mai no havia pensat què volia ser a la vida, en cap aspecte. Ni tan sols ho sap ara, reconeix. Per començar, en allò de buscar-se les garrofes –i què millor quan es tenen vint anys–, va muntar el primer negoci, un local nocturn, l’emblemàtic pub Xaloc, a l’antiga cort de casa i amb un préstec d’un milió de pessetes del banc. Era jove i eren temps de guanyar i gastar. I la nit és un bon punt d’observació del gènere humà.

Ara, entrat en la cinquantena, segueix convençut que no cal fer massa plans ni molt a llarg termini, “perquè tota la pel·lícula que t’hagis muntat no serveix de res”. Una altra cosa, puntualitza, és anar ben entrenat, com quan va córrer l’ultra-trail: “a estones pensava què nassos hi fotia jo allà, passant-ho fatal”, fins que va començar a veure com deixava enrere corredors de vint anys. Una passada.