Richard Imbernón
El que et dirà tot aquell qui el conegui o hagi treballat amb ell és que és bona gent, un paio net de cor i de cap, honest. I en aquest territori de persones primitives que és el futbol, és un home ple d’inquietuds, preguntes i contradiccions.” Poques paraules dites per algú que l’ha seguit de prop serveixen per fer una pinzellada de la personalitat de Richard Imbernón (Andorra la Vella, 1974), entrenador de futbol, escriptor de vocació però no d’ofici, docent i enamorat confés de la seva infància, del cinema i dels gats.
Imbernón, que és el petit de cinc germans, fill d’una família amb arrels a Andalusia, guarda un record transparent del nen que jugava a pilota a l’antic camp de futbol d’Andorra la Vella, hores i hores, fins que ja la foscor els impedia veure el baló; dels capvespres assegut en silenci a les escales de l’edifici escoltant les històries de la colla dels germans grans; dels amics amb què, balcó amb balcó, s’intercanviava tebeos; de les anècdotes de l’àvia i la mare a l’hotel Mirador (cap d’elles sobre espies). Una infància feliç que encara té molt present. Per això, reflexiona, no és estrany que acabés dedicant-se a l’educació. “Em resulta fàcil posar-me al lloc dels nens, recordar com veuen les coses, perquè ells viuen en un univers diferent, on els esdeveniments agafen una altra dimensió.”
Amb tot, a l’educació com a ofici hi va arribar més per casualitat que per decisió. De jove el que de debò li feia el pes era el cine. Així que es va matricular a l’escola de cinema a Tolosa. El desencant va arribar ràpid: el procés de fer pel·lícules li va resultar absolutament tediós, així que va posar els peus en un rodatge. L’oportunitat va ser aquella frustrada Confidències –mai es va estrenar– que van impulsar Gaspar Saludes i Josep Guirao el 1996 i que va portar al país José Luis López Vázquez. Ell s’havia enrolat per exercir de multitasca: li va tocar, entre altres coses, fer un cop de mà a Enrique San Francisco. Va gaudir l’experiència però en va tenir prou.
Amb les idees una mica difuses sobre el futur, va optar per un diploma de gestió empresarial i va seguir amb Filologia Hispànica. Això mentre seguia la vida al seu univers paral·lel, el del futbol, on de seguida li oferirien entrar a l’FC Andorra com a entrenador del futbol base. I com que necessitava alguna ocupació més amb què completar els ingressos, va entrar en una empresa de materials de construcció: hi feia de mesurador (és a dir, prenia les dimensions dels espais on s’havia de col·locar parquet, posem per cas), que no és ben bé el somni de ningú.
Per fortuna, la cosa no va passar del mes: al seu camí s’hi creuaria Teresa Cairat, directora de l’Escola Andorrana. Van coincidir en una tertúlia radiofònica –Imbernón era col·laborador assidu als programes de Gabriel Fernàndez– i hi va haver tant feeling i coincidències en les idees sobre l’educació que ella el va comminar a enviar un currículum. Poc després tindria la seva primera missió com a mestre, a la maternal d’Ordino. “Vaig al·lucinar, vaig descobrir un món.” I s’hi va quedar: fa més d’una dècada que es va incorporar com a mestre a l’escola andorrana de Santa Coloma.
El tercer univers paral·lel en què viu Richard Imbernón és el de la literatura. Hi va arribar, assegura, per imitació: Armando Sánchez, amic fidel des dels temps dels balcons veïns al pis de Príncep Benlloch, li passava els seus escrits ingenus d’escolar amb vel·leïtats literàries. I ell també s’hi va posar i va descobrir un parell de coses. La primera, que era una bona teràpia personal. La segona, que també podia ser útil per a un altre. Això ho va veure quan l’altre còmplice d’infantesa, Sheshank, li va assegurar: “Això que tu escrius és el que em passa a mi.” La vocació ha fructificat en un parell de llibres, (Muerto), una reflexió fosca i torturada que va publicar el 2003 i El cisne que no sabía cantar, del 2013. Autoeditats: passa de buscar cap glòria ni cap rendiment econòmic.
Els tres universos paral·lels –docència, futbol i escriptura– en què viu conflueixen en un de sol. “Al final tot es limita a compartir, a comunicar, a les relacions humanes.”