Fidel Solsona. Més que l'atzar
Assegura Fidel Solsona (la Seu d’Urgell,1961) que a la seva trajectòria, al camí que l’ha portat cap a la cultura popular i la recuperació de tradicions, no hi havia res de premeditat, que tot va venir tal com raja. Però potser hi ha més que l’atzar o els esdeveniments que es lliguen perquè un dels trets del caràcter que destaquen els propers és precisament que és un home meticulós, metòdic i que sempre se surt amb la seva: quan vol fer alguna cosa, tira pel dret. Com a mostra del seu tarannà serveix el que va passar quan volia que l’Àngel Pla li ensenyés a tallar fusta: l’artesà, que inicialment l’havia aviat, va acabar cedint quan un dia de forta pluja se’l va trobar a la porta del taller. “Au, vinga, entra”, el va convidar, vençut i convençut.
És clar, puntualitzen els col·laboradors, que en el seu àmbit compta amb l’autoritat moral per fer les coses a la seva manera. I encara que s’entesti a dir que ell no va tenir cap protagonisme especial en la recuperació de les falles, el cert és que la resta apunta a ell com l’“enredaire”.
L’home que ha tret tantes coses endavant perquè “és el Fidel, que no callava”, va ser un infant feliç a la Torre de les Monges, una masia aïllada a la vora d’Ortedó que va adquirir la família al segle XIX i molt vinculada –li va revelar l’arxiver i historiador Lluís Obiols– a les històries de bandolers a la comarca: en Joanot Cadell es va casar amb una filla que aleshores es deia Torre de Roda de Ponent. La incorporació de les monges a la nomenclatura data de quan el bisbe va comprar l’edifici –el 1064 ja era una torre de guaita– per a les religioses, que mai no hi van viure, sinó que la van tenir llogada a masovers.
Però de tota la càrrega històrica sota la qual es va aixoplugar la seva infantesa aleshores no tenia coneixement. Només era un xaval que jugava a pagès –sovint, la nit era la seva manera de jugar, aleshores no hi havia cap por a la foscor–; més endavant, un jove que tornava a fer un cop de mà a la família després de la setmana escolar, que va transcórrer pel col·legi de les Monges, La Salle i, novament les Monges: va formar part dels nou nois que s’hi van integrar el primer curs d’ensenyament mixt.
El jove Fidel Solsona vivia implicat en el món del piragüisme –molt abans de l’eclosió olímpica–, l’orfeó i alguna nit esbojarrada que no confessa. Tot plegat es va acabar en conèixer la futura dona, la Cristina, en la festa major, a Montferrer. Aquí va començar la versió 2.0 d’un Fidel que no havia acabat de traçar un camí clar: en la breu etapa barcelonina havia provat tant a Econòmiques com a Belles Arts. Anava a classe sense haver-se matriculat, a veure què li feia més el pes. Però un cop decidit, per la via artística, a casa li van dir que ni s’ho pensés, “això de la vida bohèmia”.
Així que després de provar en feines no gaire interessants ni prometedores però de les de tenir cèntims a final de mes, va posar els peus en una Andorra a la qual fins aleshores a penes havia pujat a comprar o a gaudir de la nit a l’Adams o al Georgia.
Va ser amb la dona amb la qual ja comparteix trenta anys i dos filles amb qui va descobrir el que seria el seu projecte de vida, la dedicació a la cultura popular. De la mà de gent com Pere Canturri o Carme Tinturé. Tot i que per camins atzarosos, diu, perquè en realitat l’entrada al comú d’Andorra la Vella la va fer al servei de neteja nocturn. Només després vindria l’entrada al Col·lectiu d’Activitats (precedent del departament de Cultura), i encara aquest, de manera casual: era el 1986 i es necessitava gent per a les carrosses de la cavalcada de Reis. “Era només per a un mes, però ningú no em va dir ‘plega’ i em van continuar encarregant coses.” Una altra cosa, matisa, és que tot plegat ell ho hagi viscut a fons: no organitza l’escudella, és escudellaire.
Entre les tasques encomanades, és clar, la recuperació de les falles. Que explica sense cap escarafall: “Va venir un dia Pere Canturri i em va dir que ho havíem de fer i allà vam anar, a veure com es feien.” Enguany fa trenta anys de la primera cremada.