Oriol Vilella
Defuig Oriol Vilella els best-sellers que imposa la indústria editorial com defuig tot allò que no sigui essencial, que no aporti, que li robi temps per dedicar a les passions autèntiques: la música i la família. “Tota la vida he dit que no soc un noi que fa música sinó un músic que fa altres coses.”
Vilella va néixer al barceloní barri de Gràcia el 1974. Però immediatament després la família es va instal·lar ja a Andorra, seguint els passos del progenitor, que s’havia avançat. I del pare, Ricard Vilella, va sorgir l’espurna musical que marca la vida del (entre altres moltes coses) guitarrista d’Hysteriofunk. No, expliquem-ho bé: segurament la música venia amb la part de l’ADN transmesa per via materna, l’avi era valencià, i ja se sap que els valencians tenen una connexió especial amb la musicalitat. Tot i que justament l’avi era l’únic de la família que no s’hi dedicava.
Ara bé, si el gen circulava per les espirals d’àcid desoxirribonucleic de la personalitat de l’Oriol, també necessitava un impuls elèctric que el posés en moviment. La descàrrega van ser els matins de cap de setmana que el pare, Rafael Vilella, posava la família a escoltar bona música: de The Kinks als Who, de Serrat a Raimon o Quico Pi de la Serra. Amb aquests dos últims, com amb Guillermina Mota, havia compartit escenari, perquè als anys seixanta s’havia abocat a la cançó catalana, havia enregistrat un parell de discos i, un cop assolida la fita i amb la família en construcció, es va arremangar amb una feina de les aleshores considerades estables –lluny de la vida bohèmia de la música– per pujar els tres fills.
Però havia deixat la llavor en terreny ja propici i ben adobat: a l’Oriol li va ensenyar els primers acords amb la guitarra i ja no va caldre res perquè l’instrument no l’hagi abandonat: de les classes a la rerebotiga de Daniel Areny a les aules del conservatori i, arribat el moment de triar formació per al futur, l’Aula de Jazz de Barcelona.
Al Sant Ermengol, a sobre, havia acabat ensopegant amb altres malalts de similar calibre: Lluís Cartes i Òscar Llauradó. Trigèmins, es diria, en això de la música.
A l’època barcelonina Vilella havia de sufragar-se la seva estada: el pare li va cedir la seva cartera de clients (assegurances) a la ciutat. És clar que a l’any el va acomiadar, i amb bastant raó, perquè totes les seves ànsies i esforços s’havien concentrat en la música. Van ser els temps del naixement d’Hysteriofunk i assajaven cada dia de la setmana, de tres de la tarda a onze de la nit. Així van assolir no sols el nivell tècnic que se’ls reconeix, també l’entesa que els manté junts 25 anys després.
Comptaven, a més a més, amb un cicerone d’excepció pels ambients artístics i nocturns: Marc Cartes. En aquella època va sortir l’oportunitat d’escriure la música per a una obra teatral –Fum, fum, fum– que es va estrenar al Romea. “Xaval, això està fet”, es van dir. Aquí semblava materialitzar-se el somni de tot xaval de setze anys que munta una banda de rock: la fama, els concerts en estadis, la pasta. Aleshores? No li va agradar gens “l’ambient una mica sòrdid, allò de ser el més guai, d’explicar la millor història”. No era el seu tarannà, confessa. La fama podia esperar. Per sempre més.
No obstant això, ja més endavant, arribat el moment cruïlla d’establir prioritats entre la família, la feina i la música, tampoc no va voler que el que havia estat la seva vida quedés relegat al paper de simple afició: la música havia de ser la feina. I l’Oriol s’ha multiplicat: l’escola que dirigeix, els projectes musicals en què s’embolica, l’associació de músics, l’impuls al Jambo (el cap de setmana vinent) i les bandes en què toca. “El millor és quan et trobes algú que et diu ‘et vaig veure en un concert’, algú que se’n recorda, és lo màxim!”