Joan A. Mijares. D'una pasta concreta

No ho té molt clar, el perquè es va fer metge. Si més no, és el que respon Joan-Albert Mijares (Barcelona, 1940) quan se li pregunta. Addueix que no hi havia cap raó concreta que l’empenyés cap a la medicina: “ni m’havia enamorat de cap personatge” real o literari, assegura, ni hi havia cap metge a la família. Va ser el fill únic d’una família de classe mitjana, on la mare era pianista i el pare, joier. Res no apuntava cap a la ciència. Però sí hi ha un nexe comú entre les tres professions, i quelcom que és “molt important a la vida de les persones”, reflexiona: la bellesa. “Una operació ha de ser bella, un diagnòstic ben fet també ho és”. Més que les pedres, brillants i valuoses que li mostrava el pare. “El cos humà és molt més bell, és una màquina perfecta, molt més del que ens pensem, on tot està inter­relacionat”. Quan s’altera el seu equilibri delicat, apareix la malaltia. “Els grecs ja deien que la salut era l’equilibri entre els diferents òrgans, i tenien raó”.

Mijares acaba de presentar un recorregut literari per la seva trajectòria professional, Mi oficio de cirujano. Dijous arreplegava a la llibreria La Puça una llarga cua de gent (per als estàndards andor­rans) que s’esperava per la consabuda dedicatòria. Cua que ja voldrien per a ells els best-sellers nacionals de Sant Jordi, per cert. “Són quaranta anys fent de metge aquí, i hi ha amics, familiars, algun pacient, alumnes d’infermeria i antics col·laboradors de l’hospital”, s’explicava. A Andorra hi va aterrar el 1977 amb una missió concreta, contractat per obrir l’antiga clínica de Santa Coloma, cosa d’uns mesos, i la cosa es va embolicar fins a deixar-lo enganxat al país –“i em vaig fer andorrà, perquè així ho vaig voler”–. Avui, ja retirat des del 2009, viu a la Massana, “amb prou feina per trobar el temps de veure els sis fills” i els nets.

Els cirurgians, assegura, són gent feta d’una pasta concreta, diferent sobretot de la d’altres metges. “Tenim una personalitat diferent, el que no sé és si es fa amb la pràctica o ja ets així d’entrada”, però l’ofici exigeix algú amb capacitat per prendre decisions ràpides, accions amb resultats immediats: “Jo soc així, no podria exercir un altre tipus de medicina, no podria receptar una pastilla i dir-li al pacient a veure què passa i torni d’aquí a quinze dies.”

A Mi oficio de cirujano relata algunes de les anècdotes, segur que un molt petit percentatge, que van donar de si quatre dècades en exercici. Algunes, per posar els pèls de punta al més agosarat, com la d’aquell pacient convençut que es veia en somnis, mort damunt d’una llitera, i que així va acabar, malgrat tota la sornegueria amb què el col·lectiu mèdic va rebre la seva por. Algun altre pacient va sortir cames ajudeu-me: era un contrabandista ferit de bala per la guàrdia civil a qui els seus van ajudar a fugir. Dies després, els companys de colla van informar el metge de l’evolució favorable (i agraïda) del ferit, que avui en dia encara circula per Andorra amb la cicatriu dels vells temps sota el vestit d’home de negocis.

De Mijares, en diu el prologuista –Enrique Sierra Gil, col·lega proper– que el va veure practicar intervencions sense anestèsia, només amb suggestió hipnòtica. I el defineix com un amant del mar i aficionat als cotxes esportius. Virtuós del piano i conversador de primer nivell.

I un tret que el prologuista no inclou: sorneguer. Acabada l’entrevista, el doctor s’interessa per les notes de la periodista: “Que ja s’entendrà la lletra?”, pregunta. Mira: parla un metge!