Josep Burgués, devoció i vocació
Parlar de Josep Burgués Montserrat (Escaldes, 1960) és parlar d’un treballador llegendari, d’algú entregat es diria que amb devoció a la seva nombrosa parròquia, és a dir, als seus pacients. No dinarà –o endraparà qualsevol cosa mentre recomana per telèfon remeis contra la febre– farà mil hores a la consulta i difícilment ha fet mai vacances, però mai no deixarà ningú per atendre. Això és ben conegut. Potser ho és menys que el veterà doctor, quan encara aquest futur estava molt lluny de ser realitat, s’havia transmutat en Pancho Pistolas, un bandoler mexicà de l’oest nord-americà en recerca i captura pel xerif Xuvall City. Per obra i gràcia del pare, Lluís Burgués Egerique, també un metge estimat al país i amb vel·leitats cinematogràfiques: moltes vetllades familiars es dedicaven a la productora cinematogràfica paterna, la Metro Jolín Bayer.
En aquestes pel·lícules, de gènere o disquisicions còmiques sobre l’ofici de metge, com Doctor Cillo, el pare escrivia els guions i dirigia, la mare i la tieta s’encarregaven de l’atrezzo i el vestuari, i els cinc germans feien d’actors. A en Josep, la troupe el recorda com el més petit i el més obedient, seguint fil per randa les instruccions del director. Després, la família dedicava les tardes fredes dels diumenges d’hivern mirant-se aquells films.
El pare de la nissaga, nascut el 1925 a Terol, es va decantar per la medicina probablement influït per les dures experiències de la guerra civil espanyola, que el va deixar sense pare, afusellat, quan només tenia onze anys. El 1956 es va instal·lar a Escaldes, on va exercir fins a la seva mort, a l’octubre del 1986. En Josep va manifestar vocació des de ben petit i en la seva manera de practicar l’ofici hi ha present l’exemple patern. A casa seva es respirava un ambient de solidaritat amb el patiment dels malalts. En aquest sentit –diuen els que millor el coneixen– el Josep s’assembla al pare.
Va estudiar al Sant Ermengol, per llicenciar-se després a la Universitat de Saragossa i acabar l’especialitat de metge de família a l’hospital de Talavera de la Reina. Després s’instal·laria al país i obriria una consulta –durant molt de temps, amb el germà, Lluís, i sempre ajudat per la seva dona, la Cristina– en la qual s’afanya incansablement des de fa ben bé tres dècades. Un metge molt respectat pels metges, asseguren veus de la professió, també va ocupar càrrecs al Col·legi i va assessorar el ministeri de Salut, on va acabar assumint una direcció.
A en Josep l’entorn proper –i en general, els pacients– el defineix com una persona afable i generosa. També com algú de fortes conviccions i que difícilment canvia d’opinió, si amb això ha de perdre la coherència. Molt divertit, amb un sentit de l’humor peculiar. I encara que es dediqui en cos i ànima a la feina –viu per treballar és l’expressió que constantment li adjudica tothom quan en parla– se li coneixen algunes passions. La cuina. Cert que a diari s’acontentarà amb un tros de pa de motlle entre consulta i consulta, però qui cuina a casa els diumenges és ell. I sembla que no ho fa pas malament.
I si el pare va demostrar aquella afició pel cinema, emmarcada en l’època en què arriben a Andorra les primeres càmeres de 8 mil·límetres i neix una associació de cineastes aficionats que volen dinamitzar la vida cultural del país als seixanta i setanta, al doctor que protagonitza aquestes línies el que l’apassiona és la música. La clàssica, sí, però sobretot, el jazz.