Miguel Pedregal, com el camaleó

Miguel Pedregal (Madrid, 1972) és un home mossegat pel cuc de la curiositat. “M’agrada conèixer el món que m’envolta, tenir informació de tot.” I aquesta ànsia de coneixement es materialitza, per exemple, en les lectures que l’acompanyen. Ara, diu, llegeix sobre l’arribada dels europeus a Amèrica. “Em meravella pensar el que va ser aquella singladura tan valenta i tan de bojos alhora”, es meravella, imaginant-se “aquells homes, que a més eren d’Extremadura i no havien vist en sa vida més que ovelles, embarcant-se en poc més que una closca de nou” per creuar oceans desconeguts. Una “proesa al·lucinant”, considera.

El seu periple, és clar, no és tan èpic, però aquest home de la Meseta va partir per conquerir a la seva manera mars i muntanyes: va arribar a Andorra un dia del 2009 després d’haver-se passat uns quants anys dirigint parcs d’oci a les Balears. Mar i muntanya per a un home que es considera flexible, tant per adaptar-se als entorns físics com per connectar amb la gent que l’envolta.

En arribar a Andorra, recorda, fitxat per dirigir Caldea, tenia la prioritat de fer-se amb la llengua del país. Cap problema. Es va posar mans a l’obra i va seguir els consells del seu professor de conversa: “Parla amb l’accent més semblant al català que puguis, em va dir; perd la vergonya i no pateixis si li fots alguna puntada de peu al diccionari.” Dit i fet, avui demana que l’entrevista es faci en català, “perquè després tinc reunió amb el consell d’administració i així ja vaig escalfant”. I aprendre llengües és una altra manera com es plasma el seu caràcter camaleònic: “Si viatges t’has d’adaptar al medi i, de pas, penso que és una mostra de respecte cap a la gent que t’acull.”

L’ara director general del termolúdic escaldenc procedeix d’una família on es bar­regen els orígens. La branca paterna va baixar a Madrid des d’un poble de Lugo; a la materna conflueixen bascos i manxecs, de fet és aquí on la vinculació ha estat més forta, amb el poble de Villapalacios, a Albacete. El pare, neurocirurgià (va exercir al Gregorio Marañón); la mare, com bona part d’aquesta banda familiar va centrar l’activitat en el món de la publicitat. “És cert que la medicina em genera curiositat, però mai vaig tenir inclinacions de debò a exercir-la”: és una professió “molt sacrificada, per a la qual has de tenir una vocació molt forta i la veritat és que no vaig sentir aquesta crida”.

I què li agrada del món dels negocis? “La part de superació personal, posar-me al capdavant d’una organització i intentar millorar, superar reptes.” També les relacions interpersonals, “perquè les empreses tenen una part estratègica però és molt important convèncer la plantilla perquè pugi al carro”.

Nascut al barri de Salamanca, Pedregal és producte de l’exclusiu col·legi del Pilar. “Ensenyament religiós però amb mentalitat oberta, de marianistes”, recorda, i d’on va sortir gent tan influent com José María Aznar o Juan Luis Cebrián. Promocions bastant anteriors. Als seus temps recorda haver-se creuat pels passadissos amb l’actor Jorge Sanz, que anava un parell de cursos endavant. Potser –li proposem la broma– si haguessin anat més braç a braç hauria acabat sent actor. Riu i ho accepta. Vaja, de planta en té.

Però com a fruit d’una família emprenedora a ell el va enganxar el món dels negocis. Es va llicenciar en una universitat nord-americana amb seu a Madrid i va completar els estudis amb un màster a l’Institut d’Empresa –després d’haver començat a treballar i conèixer el món real, especifica, “i crec que va ser una decisió encertada”–. La carrera laboral va arrencar en un entorn dolç: la cadena de franquícies Dunkin Donuts, i després va derivar cap al sector de l’oci, que l’acabaria encaminant cap a Andor­ra. “M’hi sento bé, és una comunitat petita que sembla una gran família, on saps qui és qui, i això et fa la vida fàcil.” I quan no treballa es torna a posar en ruta: la família, dona i fills, continuen a Madrid, i el moviment ha de ser constant. Aquests dies, amb la mateixa preocupació que tothom al cap. Però s’esmuny de posicionar-se (tampoc aquest no seria el lloc, reconeixem). “Però si no se soluciona, a Andorra ens acabarà esquitxant.”