Gerard Pifarré
Avui, que es podria dir que tan necessitats estem per aquí i per enllà de ments preclares i que posin una mica d’ordre en aquest caos que ens toca viure, resulta que hi ha talents amagats, personalitats carismàtiques que, de dedicar-se a la cosa pública, potser rutllava millor. El que passa és que són llestos i no volen. “Perquè si volgués ens posaria a tots ben drets”, això és el que diuen alguns dels que envolten i aprecien Gerard Pifarré (Encamp, 1972).
De l’empresari i president de la Federació d’Handbol n’expliquen que és un tipus carismàtic, amb grans dots de convenciment i habilitats per fer-se seguir. Qualitats necessàries probablement perquè el seu projecte empresarial, Gatzara Espectacles, estigui celebrant les dues dècades d’existència. Important dada que aporten els seus: en qüestions econòmiques és capaç de treure diners de sota les pedres per tirar endavant els projectes –així és com ha tirat endavant l’handbol– i mai no estira més la mà que la màniga. Cosa interessant també d’agrair en un gestor. Com el tarannà, hi afegeixen, que mostra sempre que s’ha d’enfrontar a un problema.
També el descriuen com un paio solidari. En un viatge a Rússia amb la federació, amb escala a Istanbul, va coincidir amb representants de federacions africanes que es van veure embolicats en un problema amb els visats. Ell, que domina l’anglès i el francès, va decidir fer una aturada en el seu trajecte i estar-s’hi un dia més per ajudar-los a sortir del mal pas.
Que no té cap defecte? Sí, diuen, és terriblement impuntual. Si mai hi ha alguna cosa que falla, ell l’acabarà resolent, però al seu ritme: “puntual no ho és, no”. Però allà està, amb el walki a la mà i el mòbil a l’orella, dirigint l’orquestra, posant ordre.
Pifarré és un encampadà fill de cal Narcís per la banda materna, on els avis van ser masovers de cal Joan Antoni. La branca paterna descendeix de la Bastida, un poble al costat de Sort on encara es manté molt lligat: està casat amb una pallaresa, amb qui té tres fills.
Progènie de família treballadora, no hi havia cap antecedent que l’impulsés cap al món de la faràndula, ni que fos com a empresari. De fet, en acabar l’etapa de formació secundària al Lycée es va inscriure en una escola de comerç que acabaven de posar en marxa a la seva parròquia i després va estar viatjant i completant formació per Dublín, París, Madrid. El que va ser determinant en la decisió de muntar una empresa relacionada amb l’oci i els espectacles va ser el seu pas per la comissió de festes encampadana. Això i probablement un caràcter que el porta a parlar amb les pedres. Perquè és un paio obert, afectuós, d’aquells que converteixen un trajecte de cinc minuts en una travessa de mitja hora de tanta gent com ha de saludar pel camí.
Potser els dots de lideratge les va començar a assajar amb els germans: és el gran de quatre i amb el petit es porta més de vint anys de diferència. Ja en la infància arrossegava la família que el seguissin en la seva gran passió, l’esquí, que practicava incansablement durant les vacances al Pas de la Casa. I a veure qui li deia que el temps estava massa complicat per aventurar-se a la muntanya. A veure qui li porta la contrària, vaja. Llegendària és a la família la història d’un Gerard encara adolescent que, saltant de tonell en tonell, va caure i es va trencar els dos braços. Amb la consegüent emprenyada en veure que no podria participar en una carrera que tenia prevista. Volia anar-hi, sí o sí, amb els dos braços enguixats. “És que és un motivat de la vida”, conclouen els seus.