Xavier Rebés
Per definir l’home en aquest cas el millor és mirar cap a la seva obra. Xavier Rebés ha dedicat la trajectòria d’arquitecte a la pedra en sec, un sistema de construcció que és com ell, diuen els més propers: senzill però profundament intel·ligent i arrelat al territori. Una altra cosa és que a Andorra se li hagi fet massa cas, que més aviat no, cosa que d’altra banda ell tampoc no ha perseguit. I ell inverteix el seu talent en aspectes fora del mainstream. O si més no que han trigat a incorporar-se a aquest fluir majoritari: ja als noranta preconitzava la vida slow, en aquells anys en què tothom es precipitava en una cega carrera cap a enlloc.
Xavier Rebés d’Areny-Plandolit va néixer dos dies després del Nadal del 1947, en una confluència de famílies amb història i històries, des de l’avi pagès de Montellà reconvertit en banquer a l’àvia cabalera de cal Guillemó, un d’aquells casalots on a l’època pernoctava mossèn Cinto Verdaguer, posem per cas. La infantesa d’en Xavier –a casa, Titus– va transcórrer plàcida però amb el punt tràgic que el plebeu percep en l’aristocràcia: els cinc germans van perdre la mare massa joves i van quedar sota la cura d’una mainadera amb qui cada tarda sortien a passejar i jugar per l’alzinat (els terrenys on avui s’aixeca el Park Hotel), fins al Roc de les Bruixes. Eren temps de total llibertat, de jugar al carrer, de casa en casa, de posar els peus als recs mentre pujaven cap a Escaldes pel pont dels Escalls, de contemplar les praderes del Prat de la Creu. Una memòria que no s’adiu gaire amb el que li diuen avui els ulls. “Ho contemplo amb certa angoixa, no m’acostumo a l’angoixa que tenim ara”, manifesta. Tan canviats que és impossible de reconèixer-se, per “una planificació absolutament errònia, sense cap equilibri”. Un desastre en el qual –“i aquí les meves contradiccions”– ell ha contribuït en certa manera, com arquitecte, admet.
Però això poc s’ho imaginava, encara, quan entrat en l’adolescència el van enviar amb els germans a l’internat a Puigcerdà. Un cop inicial, s’ho va passar malament. “Per sort eren bastant lliberals i a aquestes edats sempre trobes motius de felicitat”. I no és que tingués una vocació absoluta per l’arquitectura, però amb els dots per al dibuix que sempre va demostrar i la guia ferma del pare, Bartomeu Rebés i Duran, va admetre de bon grat aquest futur que tenia a la vista.
Així que la següent etapa vital va tenir Barcelona com a escenari. Una Barcelona que començava a despullar-se del franquisme i on ell entrava a l’Escola d’Arquitectura ja amb l’advertència que seria dur: els catedràtics els van informar que dels cent i escaig que ocupaven l’aula a penes una desena se’n sortiria. Ell va ensopegar amb el càlcul infinitesimal sense més opció que repetir curs fins que, amb alleujament, els nous aires van començar a córrer per les aules i els despatxos. Abans que la dictadura morís, ell també s’havia fet un fart de córrer amb els companys quan les manifestacions acabaven cames ajudeu-me. Ell va tenir sort, però un dels més propers va acabar a la comissaria de Via Laietana. Una angoixa.
Per la resta, la vida era com a les novel·les de Joan Marsé: cinema d’art i assaig, escapades per a les pel·lis eròtiques i polítiques a Perpinyà, la poca música que s’escolava de fora (Jethro Tull: un gran concert), l’expectativa que un dia arribaria l’apertura.
La literatura, com la música, sempre va ser un referent vital, el ritme del dia a dia transmès pels pares. Tot i que quan el pare va muntar Editorial Andorra (el 1967, fa ara cinquanta anys, amb Jaume Aymà com a soci de la primera etapa) per als fills poc va tenir més transcendència que els llibres –més que mai– que s’amuntegaven pels racons de casa. Ni de lluny s’imaginava posant-s’hi al capdavant. Però just en morir el pare, el 1997, hi havia un llibre a la impremta, Muntatges escènics, d’Esteve Albert. I què se n’ha de fer?, van preguntar. Doncs tirar endavant.