Eudald Guillamet
Eudald Guillamet (Ripoll, 1952) camina aquests dies sense tocar el terra, entre focs artificials podria dir-se, entusiasmat com un nen estrenant sabates i amb una bona col·lecció de joguines deixades pels Reis. Bé, per a ell el regal nadalenc ha caigut abans i ha arribat precisament a lloms d’un camell: la figura que acaba de descobrir a la cova de Kapova, a la república de Bashkiria. Un d’aquells llocs ignots per a la majoria dels mortals, que difícilment sabríem situar en un mapa, i que en canvi per a ell és lloc de pas habitual. Des d’allà, en un viatge de vint-i-quatre hores (agreujat amb pèrdua de connexió a Moscou) tornava dijous a la nit a casa. Després d’uns dies de pura joia en descobrir la inesperada figura d’un camell que estava allà, esperant-lo pot ser, des que un artista el va pintar fa milers d’anys (al Paleolític superior, és a dir, entre 14.500 i 37.700 anys). “Aquesta vegada t’has passat”, explica que li han dit els homes d’Altamira: no els prehistòrics, és clar, sinó els científics i conservadors que s’ocupen del seu llegat.
El cas és que la descoberta de Guillamet ha donat ales a noves teories científiques sobre les anades, vingudes i influències dels artistes de la prehistòria. I que serà un argument important perquè aquelles coves remotes esdevinguin un nou element a incloure en el llistat del Patrimoni de la Humanitat.
Però no hem estat curosos: hem parlat de regal i a Guillamet la troballa no li ha caigut ni molt menys del cel. Ha estat fruit d’un treball llarg en el temps i dur en les circumstàncies: per molt habituat que estigui, el treball del restaurador és dificultós, pacient, minuciós, exigeix hores i hores de treure mil·límetre a mil·límetre i amb la màxima cura la capa de sediment deixat pel temps –o els grafits fets pels poca-solta desenfeinats–. Sovint en postures gens aconsellables per a la comoditat i salut de la columna vertebral i resta de membres del cos humà, en condicions de fred i humitat no massa recomanables. Així que la troballa, com la resta de la trajectòria professional de Guillamet és deguda a una forta tossuderia, a una passió molt gran per tirar endavant, a ser constant, voluntariós.
Els Guillamet –és germà d’en Jordi, historiador i actual director de l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA)– són fills d’una de tantes famílies que es van instal·lar a Andorra a la recerca d’una vida millor, procedents de Ripoll on, no obstant això, van voler que arribessin al món els germans. Es va formar en Belles Arts a Barcelona i en Conservació i Restauració de Béns Culturals a la universitat parisenca de la Sorbona.
Com bona part dels que avui s’ocupen del patrimoni històrico-artístic andorrà (i en el seu cas, el forà), va fer els primers passos de la mà de Pere Canturri. Eren els anys setanta i l’estudi del patrimoni del país, l’arqueologia, la restauració, estaven absolutament a les beceroles. Ho feien sense formació ni tècnica, aprenent sobre la marxa, però amb cura i respecte, ha explicat en més d’una ocasió. Aleshores pel país van començar a passar restauradors i ell, veient-los treballar, es va dir que això volia, així que va posar rumb a Itàlia, a Roma, per formar-se i iniciar una trajectòria que –seria llarg d’enumerar exhaustivament– ha portat la seva mà pacient per conjunts d’art prehistòric de Iemen, Egipte, Jordània, Bolívia, Mongòlia, França i Espanya. A Andorra la sort, o el talent, el van portar a fer una altra descoberta important (si no d’abast mundial, sí per al país): els frescos de l’església de Sant Serni de Nagol, els més antics del patrimoni romànic andorrà. Sota l’atenta mirada d’aquestes figures, per cert, es casaria més tard a la diminuta ermita. Amb Elisenda Vives, l’actual ambaixadora davant les Nacions Unides.
I com que no sols de prehistòria viu el restaurador, el treball de Guillamet també es projecta cap al futur: va col·laborar amb Miquel Barceló en la decoració de la cúpula del Palau de les Nacions, l’oficina europea de l’ONU a Ginebra. Un llenç de 1.500 metres quadrats on la seva missió ha estat ocupar-se que es perpetuï en el temps.