Xavier Espot, destins divergents

Xavier Espot Zamora, ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior (Escaldes, 1979), potser –només potser– enveja aquest destí que garanteix als felins unes quantes vides de reserva. No perquè sigui aficionat a jugar-se la seva, sinó –diuen els que l’envolten i millor el coneixen– per la confluència d’interessos vitals que el van obligant a fer tries en moments de cruïlla. Com aquest. Si es veu o no optant a cap de Govern de moment ho saben ell i la seva consciència, però no és indiferent a l’opció i, al temps, parla amb nostàlgia de la seva car­rera de batlle. Dos escenaris als quals encara se suma un tercer destí possible: l’empresa familiar, una opció que contempla amb l’afecte d’algú molt lligat als avis. Com dèiem, la multiplicitat de vides felines –o beneficiar-se de les paradoxes de la física quàntica– ja li estarien bé per no haver-se d’enfrontar a opcions tan divergents.

Tornem als avis. Les dues andorres personificades. La urbana i comercial i la lligada a la terra i les tradicions. Júlia Bonet, l’àvia materna, i Daniel Espot, l’avi patern, l’hereu de cal Sucarana, i que són les dues persones que més han influït en l’avui ministre. Al costat de la primera va passar jornades estiuenques: sovint posant-se a despatxar les clientes darrere del taulell, sovint observant-la penjada del telèfon perquè el negoci seguís la seva marxa. A l’avi l’acompanyava a les finques del Madriu a recollir l’herba del bestiar, el contemplava fent créixer el patrimoni, el pagès que redacta els rebuts a mà, que registra xifres amb la laboriositat que s’ocupa de la terra.

I la política? Cert que la va viure de prop des de la infantesa, amb un pare –Xavier Espot Miró– que va ser conseller general, ministre i ambaixador, però no va ser de la seva mà que va recalar a la cosa pública. Va desembarcar al Govern amb una secretaria d’Estat més tècnica que política i es va trobar agafant el relleu al capdavant del ministeri. S’ho pren com uns anys de servei públic, que sona a expressió amanida, és cert, però a la qual una petita reflexió confereix validesa: quines grans ambicions polítiques es podrien veure satisfetes en el limitat abast del Principat?

Espot Zamora es va llicenciar en Dret, amb màster per Esade, al temps que cursava Humanitats a la facultat de filosofia de la Universitat Ramon Llull. També aquí un desig de conjugar interessos diversos, de seguir una formació pràctica sense renunciar a una altra de més humanística. El sentit pràctic i analític del Dret casa bé amb el seu caràcter, una manera de ser heretada, o influïda sobretot, per la mare: és reflexiu i reservat, curós a l’hora d’obrir-se a qui no s’ha gua­nyat la seva confiança.

En qüestió de feina el consideren disciplinat, organitzat, un xic obsessiu, i aquí el retret que es pot llançar a qui exigint un alt grau de perfecció als col·laboradors acaba generant cert estrès. Ara, diuen, se’l veu particularment entusiasmat amb la cartera d’Afers Socials.

L’afecten les crítiques? Com a tothom, però se’n surt posant a treballar la part analítica del cervell per, si cal i estan justificades, trobar la millor reacció. On sol apostar per argumentar les decisions, aportar raonaments.

I quan la vida pública es fa aclaparadora té dues vies d’escapament: la música –clàssica, però amb gustos eclèctics– i la jardineria, que és el reflex modern d’allò que li va ensenyar l’avi sobre el conreu de la terra. I un plaer confessable: encara és el llaminer impenitent a qui la mare comissava caramels.