Lluís Dejuan, mudar la pell

Sense ànims d’establir, ni de lluny, paral·lelismes amb antipàtics animalons, aquest procés de mudar la pell que protagonitzen se’ns acut com una forma gràfica d’explicar quina va ser la transformació de Lluís Dejuan en recalar al país on s’ha construït una vida al llarg de quatre dècades. Dejuan es va desprendre de la pell del lleidatà descendent de generacions de lleidatans que era i es va convertir en un andorrà de cor així que va poder, “no vaig esperar ni un dia”, de facto. Més de quaranta anys després assegura que tot allò que ha viscut ho repetiria si tingués una segona oportunitat.

Els primers records de Dejuan, nascut el 1953 a la capital del Segre, se situen als estius assolellats del poblet de Pal, on el tiet feia de mestre. D’aquells dies li torna a la memòria el gust exòtic de la choucroute i la imatge de les muntanyes. “Què vols, soc un home de muntanya nascut al pla.” Per això, tan aviat com va poder només acabar la mili es va instal·lar a Andorra. L’oportunitat li va arribar amb una vacant en una farmàcia –la seva formació i ofici original– que va resultar estar porta a porta de la gestoria de Sícoris, una de les seves primeres referències al Principat.

Igual que va mudar la pell amb respecte als orígens, ja a Andorra Dejuan va patir una segona transformació, canviant la bata blanca per la càmera de vídeo: la imatge havia estat la passió dels moments de lleure (el pare li va regalar la primera càmera quan va fer els divuit anys) així que quan un dia li van oferir convertir-se en corresponsal de Televisió Espanyola va veure el cel obert. “Sempre havia tingut un sentit artístic de la imatge” i ara se li presentava l’oportunitat d’explicar el món en imatges, així lligava “la vena artística i la periodística”. Els començaments van ser durillos: molt per aprendre, molta inversió en material. Però molta diversió assegurada. Havia de cobrir molta part del territori pirinenc, de la Cerdanya al Pallars, així que es llevava a les quatre del matí per enfilar-se per carreteres i camins de muntanya, amb pluja, gel o neu. “En aquells temps ser càmera de televisió en aquells poblets era com ser una de les primeres autoritats, com ser el metge o el mossèn: tornaves a casa carregant llonganisses i cistells d’ous i bolets.”

Va debutar (amb Joana Viusà al costat, com a redactora) als aiguats del 1982. I després, a banda de cobrir els lamentablement habituals successos: accidents de trànsit, ofegaments al pantà, entre altres, la vida de corresponsal li va deparar alguns moments memorables. Les imatges aèries que es van difondre al món sencer de la capçalera de les proves d’aigües braves al Segre durant els Jocs Olímpics són seves. Encara es deleix recordant el vertigen aquell de volar amb la porta de l’helicòpter oberta, cames enfora i sostenint les encara grans i pesades càmeres del moment, els mateixos onze quilos amb què també carregaria gravant un descens d’esquí. “I mai no vaig caure”.

L’afició pels artefactes mecànics es manifesta també en l’altre vici més conegut de Dejuan: els cotxes clàssics. El primer que es va poder regalar va ser un Citroën 11 lleuger (Stromberg, o pato): el va adquirir, tot destartalat, a Montpeller, i des d’allí el va portar cap a Andorra assegut sobre una caixa de cerveses endolcida amb un coixí. La interessant col·lecció que ha arreplegat des d’aleshores, que cedirà a Patrimoni, l’ha fornit de moments de satisfacció, moments que han fet que un tombet de no res arribi fins a Biarritz. Aquests vehicles “tenen totes les característiques antagòniques amb la conducció, inclosa la direcció resistida, però òstia! fas la volta a la clau i sents el soroll d’engegar-se i ja és espectacular”.

Però l’afició als cotxes entronca amb un altre dels vicis gens inconfessables: el plaer de tractar amb la gent, que l’ha portat a involucrar-se en tota mena d’accions, des de la presidència de l’Associació de Vehicles Antics a la Unió Pro-turisme escaldenca, els escudellaires d’Andorra la Vella o les activitats com a voluntari a l’hospital. Una manera, reflexiona, “d’intentar tornar al país tot el que el país m’ha donat”.