Sylvia Steinbrecht, com la gota malaia

Si algú hagués gosat exercir d’oracle respecte del futur que li esperava a Sylvia Steinbrecht (Berna, 1977) se l’hagués imaginat com a astronauta. O, amb més realisme, treballant a les instal·lacions d’Airbus a Tolosa. Perquè l’alumna Steinbrecht resulta que era boníssima en qualsevol matèria relacionada amb les ciències, incloses les matèries més abstruses, on aconseguia unes qualificacions estratosfèriques. Però no. Arribat el moment de decidir orientació a la vida, la petita de les germanes Steinbrecht es va desmarcar de les idees preconcebudes dels que l’envoltaven i va anunciar que volia dedicar-se al cinema. I aquí està, amb una trajectòria que l’ha posat a treballar –com a directora d’art, és a dir, creant ambients, escenaris al costat de gent com el mateix Woody Allen (a Vicky Cristina Barcelona), Cesc Gay, Alejandro González Iñárritu o Isabel Coixet, que l’ha enrolat en el proper projecte.

La decisió d’Steinbrecht va ser tan sobtada (la va anunciar en tornar d’un any sabàtic a Munic, per aprendre alemany) com sobtada va ser, en realitat, la història d’amor que va portar-la a ella al món: la d’un alemany que s’enamora a Bornemouth d’una noia de Prullans i, malgrat totes les barreres lingüístiques, acaba a l’altar menys d’un any després. Prèvia proposició indirecta: “de quin color tindran els ulls els nostres fills?”

Però no, en realitat la de la Sylvia tampoc no va ser una decisió tan sobtada, en realitat. La inclinació pel vessant artístic ja s’havia manifestat sonorament. Començant per les tardes que passava entretinguda amb la mare a la botiga, entre teles i objectes diversos als quals dotar d’una nova vida o crear arranjaments florals. Adolescent, es va integrar al grup artístic impulsat per una professora del Lycée, Yum Art. Gent com Meritxell Duró, Richard Imbernón, Rosa Mujal o Manel Pujol, que encara segueixen fortament vinculats. Encara que si de lligams parlem, els més intensos són els que manté amb la germana gran, l’Stephanie: de ben petitona se l’escoltava embadalida mentre li explicava el que havia après a l’escola i quan la gran va marxar a un internat a Suïssa ella la va seguir immediatament, de tant com l’enyorava.

Sylvia Steinbrecht va ser una petita entremaliada i juganera que anunciava el principal tret de caràcter que en destaquen els seus: és el positivisme personificat, capaç de superar qualsevol entrebanc. També constant. La seva dedicació (als estudis, a la feina, a qualsevol afer) és comparable a la de la gota malaia. També, diuen d’ella, és una dona fidel als seus principis: dirà que no al projecte més enlluernador o al nom més mediàtic si no creu en allò que li proposen.

Amb aquestes qualitats personals, la família (recuperada de l’impacte inicial) va veure que allò del cinema no devia ser un caprici i que, aleshores, endavant. I així es va matricular a l’ESCAC. Parlem de vint anys enrere, recordem-ho: un camí encara menys trepitjat que avui entre els joves del país.

De l’avui consolidada directora d’art en diuen els que la coneixen que és bona en tot allò que es proposa. També en l’esport. Va pujar en uns esquís als tres anys i avui sent tanta passió per lliscar sobre la neu que així que pot surt de matinada de Barcelona per passar el dia a pistes i estar a casa a l’hora de recollir els fills del col·le. Per cert, en Leo i en Max: sembla ser que Sbaraglia (Leonardo Máximo) està entestat que van ser batejats així per ell. L’actor argentí va treballar sovint amb el director de fotografia Xavi Giménez, l’home de l’andorrana.