Hèctor Mas, punt de fusió
No desplega l’Hèctor vuit cognoms andorrans al passaport però s’estima el país on va néixer, on sempre ha mantingut –i mantindrà, profetitza– un peu. A banda, què pot rivalitzar en andorranitat amb l’avi que té i l’obra que deixarà darrere i que Andorra s’ha apropiat tan sense complexos? Hèctor Mas (Andorra la Vella, 1984) és també un llegat de Sergi Mas. I no sols per via sanguínia, és que és l’avi –i els pares, per descomptat– qui l’ha ensenyat a estimar-se les seves arrels.
A les primeres memòries de l’Hèctor hi ha el taller de l’avi a Aixovall. Era un xaval com la resta de la canalla d’aquella edat, que jugava al futbol o s’apuntava a classes de judo. Però el diferenciava aquesta crida per les eines, les andròmines, les talles, que ocupaven moltes de les tardes d’infantesa. Una inquietud, una curiositat per l’art que es va desplegar totalment, explica, quan als deu anys es va inscriure per primer cop a l’aula de teatre, amb Roger Casamajor com a primer professor.
També va ser en aquest espai on va coincidir amb l’Alfons Casal, company de les primeres aventures audiovisuals, les que els duien a disfressar-se i gravar damunt de la neu el que ells somiaven que seria una nova trilogia Matrix. Ni les van arribar a muntar, és clar, però van ser el germen del que es convertiria en vocació i projecte de futur.
L’Hèctor va passar pel Col·legi del Teatre barceloní i a la Ciutat Comtal, explica, va acabar d’arrodonir, completar, ampliar, el seu interès per la cultura. En totes les seves formes d’expressió, assegura el director del Festival Ull Nu (la sisena edició, aquesta setmana), que per desconnectar-se dels maldecaps que li pugui donar l’organització del certamen se’n va una estoneta al cinema. Mentrestant, somia despert que un dia aquest festival –o un altre que es pugui arribar a consolidar al país– arribarà a ser el que avui són el Sónar o el Primavera Sound a Barcelona, esdeveniments que va viure en els seus incerts inicis.
Per aconseguir-ho, reflexiona, caldria que el país comenci a canviar certes coses de la seva mentalitat. Com ara la fatídica afició de les parròquies a competir entre si, una batalla més pròpia de Joc de Trons que d’un país amb perspectiva.
Ell aposta per crear sinergies, afirma. També entre allò que és propi de la cultura d’arrel del país i les influències foranes. No són excloents, defensa, sinó que enriqueixen. Per això és un adepte al sincretisme i no veu que hi hagi cap incongruència a punxar música electrònica –una de les seves aficions– i aprendre a fer talla en fusta seguint la tècnica dels pastors pirinencs (l’avi els ensenya, a ell i al germà, que en comptes de l’art ha tirat per la geologia). Els Mas, avi i net, estan convençuts que aquestes tècniques no s’han de deixar perdre.
Per això, s’accelera, sovint s’emprenya amb la falta de visió de qui al país té responsabilitats sobre la cultura i, sobretot, recursos per fer valdre la seva decisió. “M’enfado quan veig que sovint no ofereixen més alternativa en la programació que la línia televisiva”, els continguts molt mediàtics i gens arriscats ni alternatius. “Haurien de confiar més en les noves fornades.”
Ell mateix ha estat part d’una nova fornada. Ara, ja en la trentena, veu que arriba el moment de començar a pensar en els que venen darrere. De moment, ell no es para a pensar massa en el propi futur. Acaba de casar-se: amb la Laura, una badalonina que es mou entre la fotografia i la feina en xarxes socials, i assegura que tot el seu empeny està posat de moment en la idea de desenvolupar al país una indústria audiovisual. De la qual el festival Ull Nu en seria la punta de llança. I ha trobat la quadratura del cercle perquè, assegura, la seva feina coincideix fil per randa amb el que l’apassiona com a afició.
I per endreçar les coses que veu tortes s’imaginaria mai en la política? No sabria ni per on començar, confessa. Però té una màxima: “cadascú és el que fa, així que has de fer les coses que defenses i com les defenses”.