José Manuel da Silva, el camí cap a casa
Diuen dels emigrants que es passen la vida delerosos per tornar a la terra d’on van haver de sortir un dia però que aquells que ho aconsegueixen sovint ja no troben que aquell era el seu lloc, com esperaven. José Manuel da Silva (A Fontelonga, 1969) va sortir d’un llogarret del nord de Portugal quan només tenia disset anys i tot i que ara el futur encara es presenta molt llunyà, algun dia li agradaria tornar a casa. Però la pregunta es planteja per si sola: on és ja, en realitat, casa seva? El lloc on va néixer és un petit poble –tres-cents i escaig habitants– de la comarca del Douro, amb prou feina a trenta quilòmetres de la frontera amb Galícia i la localitat d’Ourense de Verín quasi a tocar. Un poble d’interior, de pomes i de vi, explica, que és el més maco del món, habitat per gent dinàmica i emprenedora que ha sabut modernitzar-lo i aprofitar-ne l’atractiu turístic. Malgrat l’èxode que van haver de protagonitzar aquelles famílies: a la de Da Silva, de deu germans només un s’hi va quedar. No és estrany, així, que la població es multipliqui per tres o quatre cada més d’agost, especialment pels volts de la festa de la patrona, Santa Maria Magdalena: tothom puja als berenadors de la muntanya on es rosteix un porc i es reparteixen sardines i caldo verde. La tornada anual també és temps de saudade, de passar pel cementiri a saludar els que ja no hi són: els pares, el mossèn, els amics que es van quedar pel camí sent massa joves. Als disset anys, quan Da Silva va arribar a Andorra –aleshores estudiava a Carrazeda de Ansiães– no tenia gens clar què havia de fer a la vida. Ni tan sols que acabaria passant-la en unes altres muntanyes, tan llunyanes, tan diferents: la primera visió que li se li va presentar, només arribar a Ponts, el va esglaiar. Aquell estiu venia per ajudar la germana gran, ja instal·lada al Principat, a cuidar els fills durant les vacances escolars. Primer van ser tres mesos. Després, sis. Després es van anar amuntegant, fins avui. Muntanyes a banda, el nou territori deparava cada dia una sorpresa, una novetat: la gent, sobretot, però també els detalls, fins i tot els més minsos, com el cigaló i el tallat que servien al bar que, més proper a casa i regentat per un gallec, va començar a freqüentar. Tot, recorda ara, il·lusionava aquell jove que de seguida va fer la majoria d’edat i va començar a crear-se el seu nou món a Escaldes. La societat andorrana estava aleshores més estratificada –“molt més que ara, que ho hem superat”– però ell, que de seguida va veure la necessitat d’aprendre a expressar-se correctament en català, afirma que fora d’alguna mala experiència laboral tot va anar com la seda. “Tot està superat, més que superat.” La primera feina la va aconseguir en un hotel, de rentaplats. Una tasca que el va posar sobre la pista del camí a recórrer: de seguida va ascendir a ajudant de cuina i, posteriorment, de pastisser. Aleshores se li va creuar al camí algú –“no cal que l’esmentem, ell ja sap de qui parlo”– que li va ensenyar l’ofici. “Requereix molta precisió i els horaris són complicats, és cert, però també és molt creatiu, un altre món.” Quan es va sentir preparat per volar sol va obrir negoci propi. Amb la família també encarrilada –té dos fills ja pràcticament sortint del niu: la gran a la universitat i el benjamí, membre fa molts anys dels Petits Cantors, a punt–, va assumir obligacions envers la seva comunitat d’origen. Com a cònsol honorari des que va tancar l’ambaixada de Portugal a Andorra. Però abans ja havia estat conseller per a les comunitats portugueses. Tasques que li han deparat moments de satisfacció –ajudar la gent, accions per promoure la cultura portuguesa a Andorra–, però que també li n’han deixat algun de terrible imprès al cervell: l’accident del túnel de les Dos Valires. I tornem al principi: en algun moment, que encara amb prou feina s’albira, potser li agradaria instal·lar-se de nou a Portugal. O no. “És que aquí ja he fet la meva vida, és també el meu país, si marxés el trobaria a faltar.” Un altre corazón partío.