Landry Riba, músic dels cims
A la música de Landry Riba es deixen sentir esquelles del ramat. Ni obeeix a la casualitat ni a la simple cerca d’un efecte estètic, sinó que és el reflex del seu so interior, el so de les muntanyes on va créixer, on un dia va descobrir que havia estat un luxe néixer –“de nen no t’adones del que és estar tot el dia pels prats, no tancat en un pis”– i on segueix vivint, sense gaires intencions d’allunyar-se’n. Per això s’ho ha manegat –o més aviat és així com flueix– perquè l’existència li giri al voltant de les muntanyes i tota la vida que s’hi belluga.
Així que el Landry, segons la definició d’algú que camina molt al seu costat, “és un compendi d’habilitats i d’interessos que es van coure a 1.850 metres d’altitud”. Nascut el 1975, es va fer adult entre els Plans de Ransol i el Forn de Canillo, on s’assenten cal Martisella, la casa paterna, i cal Borró, la materna. Però dels orígens reivindica també la condició de lleidatanes de les padrines i la manera com la família s’estén per Catalunya i terres franceses. Característica d’altra banda ben pròpia de les cases andorranes, sol recalcar.
Però si a casa –sobretot la paterna– havia viscut la ramaderia, reflexiona que tampoc no va ser ben bé això –“no forçosament”– el que el va portar cap a la carrera de veterinària. D’entrada li interessava molt el vessant científic, mèdic. Es podria especular que per influència materna: Rosa Maria Mandicó és l’actual directora de l’escola d’infermeria. I ja a les aules de la facultat –Tolosa, primer, Saragossa, per acabar– va descobrir la passió per la fauna salvatge. Un dia, relata, es va desplaçar a fer unes pràctiques al Pirineu aragonès i va tenir un moment d’epifania: “Però què fots aquí si d’això també n’hi ha a Andorra i, a sobre, amb tot encara per fer?” Va tornar a casa i va iniciar una carrera professional vinculada al medi natural: el 2000 va entrar com a tècnic a l’aleshores departament de Medi Ambient i va anar assumint responsabilitats fins a l’actual càrrec de director d’Agricultura.
No sent, afirma, la temptació de la política. Malgrat haver-la viscut a casa (la mare va ser ministra d’Educació al primer Govern constitucional d’Òscar Ribas). No és que senti desafecció o desinterès per la cosa pública. Ni de bon tros: “Soc conscient de l’impacte que té sobre les persones i sobre el model de país.” Però, matisa, “hauria de fer una barreja de tots els colors per trobar el meu”, perquè no s’identifica plenament amb cap ideari posat negre sobre blanc.
Si de la muntanya sempre l’ha atret “tant el vessant estètic com l’esportiu o l’espiritual”, intentar conservar el patrimoni natural –i aquí entra el llegat familiar, el lligam amb una forma de vida– és “un sentiment d’obligació moral”.
De Riba afirmen taxativament els amics que és un paio amb “una intel·ligència envejable i extremament honest”, íntegre i treballador. Amb una capacitat d’implicar-se a consciència que aplica a tot allò que es proposa.
També a la música, un terreny que va trepitjar per primer cop amb vuit anys. Sense un excessiu impuls propi, sinó guiat pels pares, que el van inscriure a unes classes impartides per professors del Liceu barceloní que pujaven ex professo al Principat. Una formació clàssica que ara agraeix i que traspua a les seves composicions.
La segona epifania vital té a veure amb la música. Es va produir quan va canviar l’acordió, l’instrument que havia tocat fins aleshores, pel baix. S’hi va trobar. I fins avui. Tot molt simple: va entrar en una botiga amb el vell instrument, va preguntar quant li’n donarien i si en tindria prou per a aquell baix d’allà a la vora. “Sempre m’havia atret el seu so i vaig descobrir que m’hi expressava millor.”
Després, a Tolosa, va iniciar una segona formació, vinculada a la música contemporània i el jazz, i va entrar en contacte amb el ric ambient musical de la ciutat. Influències totes (i més, parlar-ne seria un no parar, adverteix) que avui plasma en aquestes músiques que, fidel a si mateix, interpreta als llocs més insòlits per a un concert, com el refugi de l’Illa. Com dèiem, un músic dels cims.