Teresa Cabanas, humana contradicció

Demana Teresa Cabanas (Barcelona, 1945) amb infinita paciència a veure si li podem escriure bé el cognom. Reconeix que s’ho pren amb cristiana resignació perquè tothom l’hi escriu malament al mateix temps que argumenta que per la banda de Manresa, d’on ve la família (Sant Vicenç de Castellet, on els avis tenien un hostal) aquestes terminacions en as són habituals.

El passat familiar s’inscriu a les tragèdies de la història. La primera, l’epidèmia de grip del 1918: hi van morir els avis paterns i cinc dels set germans. A qui d’adult seria pare de la Teresa i que aleshores tenia nou anys el van enviar a viure a Manresa i a l’altre germà supervivent, a Barcelona. Van trigar anys a reunir-se de nou. I aleshores, quan començaven a aixecar cap (havia trobat feina a la fàbrica Fabra i Coats i havia conegut la dona amb qui planejava casar-se) esclata la guerra. L’envien al front de l’Ebre, on emmalalteix de paludisme. Per fortuna, les calamitats van acabar: va retornar a Barcelona, es va casar i va iniciar una vida tranquil·la, treballant a l’emblemàtica fàbrica del barri de Sant Andreu, on va néixer i créixer la Teresa. Un barri amb sentiment i memòria obrera, amb altres dos enclavaments significatius: La Maquinista i la Pegaso.

Van ser uns anys tranquils malgrat la dictadura i el racionament (Cabanas recorda haver anat a buscar el tabac del pare amb la cartilla). Però uns anys que van viure sense excessives penúries: a la fàbrica fins i tot hi havia el que en deien casa-cuna, un espai habilitat perquè les treballadores poguessin deixar els infants que encara no anaven a l’escola.

Ella, l’avui presidenta del Centre de la Cultura Catalana i dona molt vinculada al moviment associatiu del país, va estudiar amb les monges, les Dominicas de la Anunciata. Tot i que de tant en tant els inspectors controlaven que allà imperés el espíritu nacional, el dia a dia vivien en un bilingüisme adoptat amb naturalitat, amb el català protagonitzant les hores de pati i fins i tot algunes classes.

Del col·legi va passar als estudis de Comerç, per dedicar tota la vida professional al sector administratiu, des que es va integrar al món laboral, a una companyia d’assegurances, Banc Vitalici, on es va estar fins que li va arribar el moment de traslladar-se a Andorra. Als anys d’aquella crisi dels vuitanta: havia colpejat fort el sector de la construcció, on tenia feina el seu home, qui va veure una escletxa al Principat.

El país l’havien conegut des dels cims: des dels seixanta, Cabanas i l’aleshores xicot i futur espòs es van enrolar a l’Agrupació Excursionista de Sant Andreu, amb la qual van recórrer les muntanyes catalanes. Passió per la natura i certa dosi d’activisme: allà, fent el butlletí, van aprendre a dominar el català escrit i allà també van practicar el que qualifica com “una acció més social que política, reivindicativa”, una acció molt quotidiana, d’anar fent sense ser-ne molt conscients de cada pas que es feia, en una Barcelona on es respirava “un ambient especial”. I on sempre mantenien un ull obert, a veure si hi apareixia la guàrdia civil. Sobretot quan anaven deixant pintades per les roques: “Llibertat”.

Dues dècades després i instal·lada ja a Andorra, aquesta vena d’acció social la va aplicar a la creació de l’Associació de Dones Migrants. O a la vinculació amb el voluntariat de l’hospital. I actualment al Centre de la Cultura Catalana: passa per un moment delicat però sobreviurà, n’està convençuda.

I Cabanas, abans d’acabar aquesta petita conversa demana: “Vull ressenyar que soc una persona d’Església. Amb tots els seus defectes.” Delegada diocesana de Mans Unides. Encarregada de fer catequesi als petits a les esglésies del Fener i Sant Esteve. “No detallarem el currículum o no acabarem mai.” Dona lligada a la institució, assegura, malgrat mantenir un pensament lliure en temes delicats, com és l’avortament. “Hi ha coses amb les quals no estic del tot d’acord, però soc respectuosa i penso que s’ha d’escoltar cada cas.” Contradiccions internes que accepta. D’això es tracta ser humà.