Ludmilla Lacueva, el do de gents
Com una Flautista d’Hamelin pirinenca, Ludmilla Lacueva (Escaldes-Engordany, 1971) arrossega darrere seu aquells que coneix. Sigui dit –si per un cop ens permeten l’absoluta subjectivitat– en primera persona: a Ludmilla se la coneix en qualsevol circumstància professional i de sobte i sense saber com ni per què hom es troba dansant al ritme de la seva bonhomia i el somriure sempre operatiu. I aquesta és probablement l’explicació més possible al perquè quan es posa en mode escriptora i convoca el ritual de la presentació el respectable omple la sala, obedientment i encantat. Perquè Lacueva, sense necessitat d’amarar-se de consells de llibres d’autoajuda, posa en pràctica el convenciment que s’ha de veure sempre la cara més amable dels que l’envolten. “Cosa que no vol dir que no hagi volgut escanyar algú”, matisa, amb riallada de dona en pau amb el món.
Lacueva s’explica com el producte d’una infantesa feliç viscuda en una Andorra que recorda bucòlica i, potser, un xic idealitzada. De caminades per prats de grandalles, rierols i alguna resclosa per travessar-los que avui se sent incapaç de situar, un cop devorada per tant de ciment. Una infantesa de jocs al carrer, sempre amb el germà gran, el Christian, fins que la mare els cridava a berenar. De les aventures infantils en recorda la d’enfilar-se a les finestres de Radio Andorra per contemplar aquells interiors ja deshabitats, un territori que incitava a imaginar històries.
Perquè això d’imaginar històries l’acompanya des de ben petita. Primer van ser les que els explicava la mare: qualsevol estona era propícia perquè se n’inventés una, on potser els dos germans eren protagonistes. I mare i pare, insisteix, van ser els que la van empènyer, amb l’exemple, cap a la lectura constant: la casa familiar sempre va estar envaïda de llibres prenent posicions en cada espai buit. Encara avui, diu, viatja sempre amb les maletes mig buides, en previsió de tots els volums que carregarà a la tornada.
Els avis de Lacueva, barcelonins, es van instal·lar a Andorra allà pels seixanta, amb una filla adolescent que més endavant coneixeria un jove d’Alcanyís que havia recalat al país atret per una oportunitat laboral potser temporal i que ja no s’hi va moure més. Formaria la seva família i es forjaria un futur professional, a Pyrénées primer i com a directiu d’una marca de licors més tard. Així que cap antecedent familiar feia preveure l’interès que es despertaria en Ludmilla pel món de l’hostaleria: acabats els anys al Lycée es va encaminar a Suïssa –el germà ja hi era– per estudiar un secretariat internacional d’alta direcció i inscriure’s a l’École Hôtelière de Lausana. I posats a interessar-se pel sector, òbviament va voler conèixer a fons el de casa seva: el fruit va ser el primer llibre, Els pioners de l’hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX, publicat el 2001. La vena per la recerca històrica seguiria, amb L’home de mirada clara, biografia novel·lada de Charles Romeu. I ara acaba d’estrenar-se en la pura ficció amb Mort sota zero, en clau policíaca.
El món de l’hostaleria internacional –durant un temps va treballar per Suïssa, França i Itàlia: “si mai em perdo, busqueu-me a Itàlia”– li va deparar aventures i anècdotes, que protagonitzen des de Yoko Ono al matrimoni Gorbatxov: va tenir oportunitat de conèixer-los mentre treballava a Torino, en aquest cas al departament de relacions de Martini-Rossi. La van impactar, tant pel somriure que sempre van exhibir, tots dos, recorda, com per veure aquella taca tan característica de l’aleshores ja exmandatari rus.
És clar que quan a Lacueva l’ocasió de fer coneixences no se li presenta, ja se la busca ella: en una llibreria londinenca va ensopegar amb Cheryl Blair i cinc minuts després l’estaven petant amigablement. Andorra sempre és un tema exòtic i propici a la conversa. “Encara que no estic segura que sabés on estem”, dubta, amb punt de malícia. Amb aquests dots per a la diplomàcia a l’escola l’havien apodat Mademoiselle Rélations Publiques. Do que li ve de mare i àvia, puntualitza. Així que potser la podríem aprofitar com a mediadora en temps (com tots) tan conflictius, li proposem. “Això de mediar suposa rebre pels dos costats”. Així que no s’hi veu, confessa. Millor seguir amb l’escriptura.