Jordi Moreno, doble vocació
La vocació dicta i l’home segueix el camí marcat. En aquest cas, el de Jordi Moreno (Escaldes, 1963) dues són les vocacions que es disputen l’home: la de policia i la d’escaldenc. De seguir dues línies vitals tan pronunciades, la família i, més que afició, la passió pel bàsquet, l’espai vital de l’actual director de la policia queda bastant arrodonit.
Moreno és fill d’una de tantes famílies que es van instal·lar a Andorra per llaurar el futur. Gent treballadora, procedent d’Albacete, es van instal·lar a Escaldes fa ara sis dècades. I la família ja no se’n va moure.
Sense cap antecedent a la línia genealògica per predir-ho, l’encara nen va començar a assegurar que de gran es faria policia. I a la vista està que no va ser cap vel·leïtat infantil. Va ingressar al cos el juny del 1985, relaten els currículums oficials, i va anar ascendint en responsabilitats. A força del pur esforç personal, asseguren al cercle més proper, que el defineixen com a seriós i treballador.
En entrar a la policia i durant disset anys va ser guia caní. Els gossos, és clar, es van quasi convertir en part de la família, especialment dos, l’Isi i el Mac. Els fills conserven records de rodolar per la muntanya enmig de les potes d’un gran pastor alemany. I algun disgust van deparar al company de feina humà: un dels animals li va destrossar l’interior del cotxe intentant recuperar de la guantera la joguina, l’eina ruixada amb olor de droga amb què els entrenen.
La trajectòria de Moreno a la policia il·lustra el relat històric de com el cos s’ha anat adaptant als canvis institucionals, des que la casa era més petita i estava a les ordres dels veguers. Ell va obtenir el grau d’oficial el 1995 i el de sotsoficial el 2008. Va estar a les àrees de Seguretat Pública i de Seguretat Ciutadana i finalment va assumir el comandament de la Unitat de Fronteres i Estrangeria, des d’on va ascendir a la direcció. La vida professional era inextricable del dia a dia de la família, que vivia amb normalitat, sobretot en aquells temps més artesanals, que el passeig festiu fos interromput enviant mare i fills cap a casa per posar-los a recer mentre el pare marxava darrere un individu que li provocava malfiança.
Tot i que el clixé pugui apuntar al policia com a persona autoritària, asseguren al seu voltant que en absolut, que és un home dialogant, encara que, sí, exigent. En la cosa pública, seriós. En el privat, molt proper, de riure fàcil i molt confiat: en la seguretat del cercle íntim, quan deixa aparcat l’olfacte policial, han aprofitat la seva benevolència per col·locar-li alguna patranya que s’ha convertit en una de les bromes recurrents de l’Esbart Santa Anna. Un moment humorístic en el primer viatge que realitzava com a president de l’entitat, posició que va acceptar pensant que serien sis mesos i que finalment es va allargar una dècada, just fins al nomenament a la direcció de la policia, el 2014.
Perquè Moreno, dèiem a l’inici, ha oficiat tota la vida d’Escaldenc amb dedicació. Primer a la Unió Pro-Turisme. Veient la tasca feta al col·lectiu, el van fitxar els membres de l’esbart. La seva presidència va coincidir amb una mena d’etapa daurada del cos de ball, que es va desplaçar a Cuba, a Egipte, a Sant Petersburg. Moltes hores i dedicació, molt temps i esforç de gestió. Així que quan els espectacles, per fi, rebien el favor del respectable, aleshores el president deixava escapar l’emoció. Perquè, home reservat quan les seves funcions ho demanen, en realitat és una persona extravertida i passional. També xerraire. Als companys els costava Déu i ajuda fer-li tallar les intervencions de presentació sobre l’escenari, immune a les mímiques que li adreçaven passant-se el dit pel coll.
I quan no exerceix com a policia ni com a escaldenc es converteix en un irredempt aficionat al bàsquet. Afició que ha encomanat a la família: el primer net va ser soci de l’Andorra MoraBanc tan bon punt va néixer.