Núria Gras, tot a la motxilla

Núria Gras (Barcelona, 1964) li va passar el mateix que a un gran percentatge dels periodistes de batalla: que un bon dia en va estar fins al capdamunt perquè les rodes de premsa li resultaven soporíferes. I com la part més espavilada o afortunada dels col·legues, es va dir que la vida són dos dies per matar-los asseguda en espera que algú vulgui explicar-te ves a saber quina cosa insulsa i va tirar per altres camins. Rutes noves en les quals, no obstant això, no es va decidir a deixar la ploma (posem al dia l’expressió: el teclat). Decisions totes elles afortunades perquè el novembre passat la seva opera prima va ser guardonada amb el premi Fiter i Rossell de novel·la: Paradís d’om­bres, en clau de thriller policíac ambientat a la Batllia, on treballa des de fa anys. La seva ment –d’altra banda perfectament equilibrada i sensible envers el ben­estar humà– havia elucubrat uns crims en sèrie i la seva mà es va dedicar a plasmar els assassinats de gent amb qui diàriament es creua pels passadissos de la justícia andor­rana. O més aviat, dels seus transsumptes literaris més o menys ficcionats.

Gras, a qui els seus col·legues de l’actualitat es van entestar a assenyalar com a encampadana, en realitat és nascuda al barri barceloní de Gràcia. Filla de mestressa de casa i ebenista. Un home apassionat pels escacs que reptava les dues filles: contra les seves aptituds per a l’estratègia i contra el rellotge de sorra amb què marcava el temps de cada jugada. De pas els va inculcar algun consell qui sap si útil per a la vida: no és el teu moviment el que més importa, sinó endevinar quin farà el contrincant.

Mai, recorda, es va plantejar ser una altra cosa que no fos periodista. Així que no hi havia cap altra opció per marcar a la casella d’inscripció a la universitat que la de Ciències de la Informació, a l’Autònoma. Aquells anys en què els futurs periodistes es distribuïen per les aules de la facultat de Dret, en no tenir-ne de pròpia. Uns anys molt marcats per les manis en defensa de la llibertat d’expressió –avui com ahir, que poc canvia la història–. Van ser també els anys d’anar fent pràctiques: ràdio a l’Hospitalet, el circuit català de Televisió Espanyola, els butlletins informatius municipals...

Però, és clar, la dolce vita de l’estudiant està cridada a acabar-se un dia. I quan el moment va arribar, i veient-se presa de la precarietat laboral –ves per on, una altra cosa que no canvia–, va mirar cap a Andorra: hi tenia amics. En fa vint-i-tres anys. Després d’un brevíssim pas pel sector immobiliari –què hi fotia ella venent pisos?, es va preguntar– un dia es va posar en contacte amb Antoni Cornella. Així es va enrolar en els temps heroics del periodisme andorrà: feia falta certa audàcia i cert desconeixement del terreny per presentar-se a Govern i demanar ingènuament pel tema del canvi de matrícules als cotxes, en marxa aleshores. Se la van mirar amb estupefacció i li van respondre: “Això li ho hauràs de preguntar al cap de Govern.” En aquell moment, Josep Pintat. Eren els temps que el concepte de gabinet de premsa –aquest artefacte que avui prolifera com els líquens i sovint amb la mateixa activitat i sentit existencial– ni es plantejava als caps dels prohoms. I eren els temps que resultava impossible seguir la pista de la sopa de lletres dels partits polítics: quan un s’havia après les sigles, desapareixien. Però van ser també els temps, professionalment engrescadors, en què es va impulsar la Constitució.

Al periodisme i les seves servituds, però, els va dir adeu el dia que va ser mare. Encara que el neguit de l’escriptura no la va abandonar tan fàcilment. Hi era. I es va manifestar amb tot el seu vigor el dia que es va veure guanyadora del premi de nar­rativa de terror de la biblioteca comunal d’Encamp. I va arrencar amb força en el ter­reny de la ficció.

Núria Gras viu un moment dolç. Amb la seva criatura literària materialitzada i una operació de trasplantament de ronyó de la qual es recupera. Quan li van diagnosticar la malaltia va ser un tràngol, però va mirar d’extreure quelcom de positiu, per això va posar en marxa l’associació de donants i trasplantats del país. “Ara la gent em diu que és el meu mes.” I tot allò que s’ha viscut queda a la motxilla de l’escriptor, assegura.