Jael Pozo, alguns perquès

A la vida tot acostuma a tenir un perquè. Només que sovint l’interessat el desconeix. No és el cas de Jael Pozo (Andorra, 1981), amb una història familiar que li dona moltes pistes per explicar-se el seu present. Començant per la fascinant tia-àvia, que en esclatar la guerra civil espanyola va deixar home i fill per allistar-se i lluitar al front. Mai no els va tornar a veure perquè en acabar la contesa va haver d’exiliar-se, a Londres via Gibraltar, on es va convertir en la tieta d’Anglaterra. Molts anys després es presentaria a Andorra a la recerca dels germans. Un, l’avi de la consellera massanenca. L’altre, contrabandista i passador, es va perdre per sempre més a les muntanyes.

La figura de la tieta d’Anglaterra –dona poc convencional: tenyida de ros i fumant puros– està marcada a foc en l’imaginari de Pozo. Té pes en el seu tarannà, en el que pensa i el que fa. Com també la marquen els destins de l’oncle i l’avi, que van haver de deixar el poble –Oriola, a Alacant– per fugir de la repressió. Així que actuar d’una altra manera que com ho fa, callar quan parla, tenir unes altres conviccions, seria no respectar els seus valors, sentiria que s’avergonyeixen d’ella.

Que l’avi de Pozo acabés en terres pirinenques va ser fruit d’una circumstància particular: des d’aquella zona del Llevant els exiliats van embarcar majoritàriament rumb a l’Àfrica, però a ell el viatge en vaixell li va fer por. O potser és que a Tuixent l’esperava la que es convertiria en la seva dona i amb qui, amb el temps i ja dues filles, es traslladaria a viure a Anserall. Temps durs, en què el contraban ajudava a sobreviure. Però també obligava a deixar la família sola durant molt de temps. La seva muller es va dir que ja n’hi havia prou i un dia, sense avisar i sense cap intenció de desfer el camí, es va plantar a Escaldes. Així, fa seixanta anys la família va començar a escriure una altra part de la història, la del carrer Estret.

Que Jael camini amb aquest nom per la vida tampoc no és casual: va néixer poc després que la mare –Isabel Lozano, impulsora d’Els Verds i candidata a cap de Govern– abandonés el projecte de marxar a Israel per instal·lar-se en un quibuts. Coses que passen: a la mateixa festa de comiat va conèixer l’home que la faria quedar-se. A la filla la volien batejar Yael, com l’escriptora Yael Dayán, filla del polític i militar Moshe Dayan. El mossèn va cedir només quan l’àvia va mostra-li de manera fefaent que Yael era un nom bíblic. Però va haver de ser amb J.

I Yael amb J va començar a córrer entre les tardes del car­rer Estret, amb la iaia, i les aules del col·legi Janer primer i l’Escola andorrana més tard. On va ser part de la tercera promoció, amb força consciència ja aleshores de formar part d’un experiment educacional. Experiment al qual imputa part de la seva manera de ser.

Amb sis o set anys va veure Goril·les en la boira, que relata l’experiència de la naturalista Dian Fossey a Rwanda, i se li van ficar al cap dues coses: que seria veterinària i que un dia ella també viuria a l’Àfrica. La primera la va complir sense més dilació que el temps d’estudiar la car­rera. Que va simultaniejar amb el periodisme: solia enviar cròniques radiofòniques i participar en tertúlies des del silenci de la sala de disseccions de la facultat.

Pel que fa al segon desig, va succeir allò de Déu escrivint recte amb línies tortes: va ser l’Àfrica la que va venir a ella, en la persona d’Abou Ba. Es van conèixer a Terrassa, on ella havia començat a treballar en una clínica veterinària, i van acabar junts després d’una fílmica història de noi troba noia però en perd el telèfon i ha de seure a l’estació a veure si la torna a veure baixant d’un tren. Va ser que sí. Comparteixen vida des de fa dotze anys i aviat es convertiran en pares: després d’anys d’espera han completat el procés d’adopció.

Pel que fa a la política sempre l’hi trobarem, afirma. Però aleshores, dubtem: serà més fàcil que la vegem instal·lant-se per fi a l’Àfrica o optant a cap de Govern? “Ah! Això mai no se sap. Però tinc moltes ganes de veure per fi una dona com a cap de Govern.”