Els secrets de la neu

Potser Francesc Galobardes no seria Francesc Galobardes, el pintor de la neu, de no haver estat per la intervenció de dues persones crucials a la seva vida. La primera, la mare, una dona de Ribes de Fresser –“forta i molt intel·ligent”– que malgrat els temps i les circumstàncies es va entestar que els fills tiressin endavant. L’altre, Joan Rosanas, que el va empènyer a deixar-se de números i empunyar els pinzells amb decisió: el va presentar a la Pinacoteca de Barcelona i el va encaminar en una fructífera relació amb Higini Garcia, el propietari de la galeria. Així, recorda Galobardes amb orgull, es va convertir en el primer pintor que, treballant a Andorra, exposava frontera enfora.

Galobardes va néixer a Riudaura, Girona, un dia de Nadal del 1930. De seguida al seu voltant –la mare, els mestres, l’oncle, a qui també li agradava pintar– van copsar la facilitat que tenia per al dibuix i ell, des dels nou o deu anys, ja es recorda aprofitant cada moment lliure per agafar la capsa i els estris de pintura i anar a recórrer els paisatges d’Olot i els seus voltants per plasmar verds i grocs de tardor. Ho preferia, assegura, abans que participar en els jocs dels nanos de la seva edat. I l’afició es va consolidar al llarg del temps: també de jove, quan treballava en un taller mecànic, aprofitava el temps lliure per sortir a buscar nous racons per deixar impresos als quaderns, llenços, tot tipus de material que avui conserva perfectament ordenat i catalogat. Com guarda les paletes que l’han acompa­nyat en la seva trajectòria: tres, amb la quarta, que estrena ara que inicia una mena de nova vida pictòrica després d’un llarg període allunyat dels pinzells per dedicar-se a l’altra constant de la seva vida: la seva esposa.

Va arribar a Andorra travessant la collada de Tosses sobre una motocicleta. Amb la dona arrambada al darrere. Aleshores ja havia descobert la neu. Havia estat a Jaca, mentre complia el servei militar. Havia quedat aclaparat pel repte de plasmar una blancor que està plena de matisos. El que encara no sabia era quina repercussió decisiva tindria aquest coup de foudre en la seva vida. “La neu exigeix una pintura molt ràpida, impressionista, i més fent-la com jo, amb espàtula”, explica. Ha descobert els secrets de la neu, un desafiament que ha tombat tants d’altres.

Galobardes calcula que al llarg de la seva vida ha acabat més de 5.000 obres. Venudes a Rússia, a les dues Amèriques, a tot Europa. Una teranyina de quadres que s’ha estès per arreu des de la primera exposició a Brussel·les, “per demostrar que a Andorra hi havia molt més que contraban”.

Ara hi torna. O prossegueix, més ben dit. “Feia una temporada que només era Galo... ara ja torno a ser Galobardes”, assegura amb un sospir, amb el pinzell a la mà.