Les idees clares
Koldo Álvarez (Vitòria, 1970) experimenta com la vida t’obliga a empassar les dues tasses del caldo que no volies. Ho diu entre l’orgull i la preocupació quan explica com pateix ara que el fill gran li segueix les passes: no sols a l’esport rei, sinó a sobre, com a guardameta. Un any i mig fora de casa, porta el jove. Un any i mig de patiment: “Estic molt orgullós, és clar, però ho visc malament, tenir-lo tan lluny.” Ho explica amb timidesa i superant moltes reserves, confessa, un cop s’adona que ha revelat un detall que considera massa personal, i en una entrevista amb algú que no ha vist en sa vida.
El seleccionador nacional, i això no ho diu ell, sinó que està a la vista de tots, viu un moment dolç: justament acaba de complir-se un any de la segona victòria del conjunt en partit oficial (contra Hongria) i els últims resultats que obtenen són, en general, bons. Una recompensa per a qui, diuen els col·laboradors, és un home fidel a les seves idees, un gran treballador i amb el concepte molt clar de cap on s’ha d’anar. Un home, també segons els que glossen el seu caràcter, que gestiona molt bé les situacions desfavorables, que sempre demostra un comportament exemplar i que, com més adversa és la situació, més esperit de superació demostra.
A Álvarez, en recalar a Andorra per primer cop, fitxat pel Futbol Club Andorra el 1994 no el va intimidar el fred –“ni molt menys, venint de Sibèria-Gasteiz”– sinó la imatge de Caldea. Ves a saber per què, se li va quedar impresa a la memòria. I ni s’imaginava com s’arrelaria al país, ell, que arribava per una temporada. “Però molt content, que consti.” De seguida es va sentir còmode amb el país, amb la gent, “m’hi vaig entendre molt bé”. Una estabilitat fins a cert punt aliena a les previsions de l’esportista professional, “fet a la idea que cada juliol pots tornar a posar tot casa teva al cotxe”.
Jesús Luis Álvarez de Eulate procedeix d’una família “normal, treballadora”, però de les dels vuit cognoms bascos, bromeja. Amb dues germanes grans (una d’elles amb alguns èxits en l’atletisme), recorda també una infantesa de les habituals als setanta, amb la llibertat d’estar tot el dia al carrer, xutant la pilota o amunt i avall en bicicleta. Menys corrent va haver de ser, és clar, l’etapa posterior, amb les exigències del calendari que marca la competició i l’entrenament de debò. “Cada quinze dies marxaves a recórrer el país i deixaves moltes coses de banda, és clar.” Però “amb molta il·lusió”.
La seva carrera esportiva va passar per l’Atlètic de Madrid, a les categories inferiors; el Club Deportivo Toledo i la Unión Deportiva Salamanca, abans de trepitjar el Principat. Els pitjors moments per a un espor-tista, assegura, són sempre les lesions. “Però de macos n’he tingut moltíssims. Una vida molt aprofitada, viscuda”.