Buscar l'acció
Sílvia Bonet (Esplugues de Llobregat, 1965) la quietud, la tranquil·litat –si més no, relatives– i la seguretat que percebia en les llargues estades a Andorra des de ben petita sempre li han portat reminiscències de l’aleshores petita ciutat, més aviat poble, en què va viure els primers anys: aquell lloc on tothom es coneixia, on podia córrer per l’hort de casa, on a vegades ajudava l’avi –caçador– a escorxar algun conill o a treure les plomes a les perdius que portava després d’una bona jornada. “Això és el que sempre m’ha agradat”. No ben bé pelar conills, és clar.
Són records, diu, “que t’impregnen la vida” i per això difícilment s’imagina vivint sense una llar de foc a la vora. O sense l’humil, diminut però simbòlic hort urbà que s’ha muntat a la terrassa; encara que –servituds de la vida pública– no li quedi temps per ocupar-se’n: és el fill petit qui s’encarrega de regar les verdures.
Entre Andorra i Esplugues, entre lectures de Los Cinco i novel·les de la ben nodrida biblioteca de la mare, entre l’escola espanyola de Ciutat de Valls i l’institut barceloní, van transcórrer les primeres etapes de la vida. Amb pèrdues doloroses. Alguna va influir de manera decisiva en el seu futur: quan cursava secundària, un company va caure víctima del càncer. Aleshores va decidir estudiar medicina, per allò d’intentar ser útil als altres. Algú li va aconsellar que provés primer amb la infermeria i ella, amb el tast –sobretot el pràctic, en un estiu a l’hospital de Meritxell– va quedar convençuda que allò era el que volia. “Aquesta relació continuada, propera amb el pacient.” Així va acabar, amb la segona promoció que sortia de les aules de la Creu Roja de Barcelona. Després va buscar l’acció més directa: l’UCI, les urgències. Allà on es lluita per la vida. Algun cop es perd. “I quan mor un nen és la cosa més terrible del món.”
La infermeria també li va deparar records més plaents, com formar part de l’equip mèdic voluntari al parc del Segre durant els Jocs Olímpics.
El desig d’actuar i de veure un retorn directe, un efecte, també la va empènyer cap a la política. Tot i que, si examina el primer pas, el germen de tot plegat, va ser fruit de la improvisació: una bona amiga li va proposar d’assistir a una reunió del comitè local del PS com a espectadora. I s’hi va quedar. “No tenia cap aspiració, cap objectiu més enllà de participar en la presa de decisions” aprofitant els seus coneixements tècnics –i de gestió: havia presidit el Col·legi d’Infermeria–. I un dia es va veure convertida en ministra. “Amb vertigen, no ho negaré, un nus a la panxa” i la percepció, admet, que seria un Govern de curta durada.
Després va iniciar aquest camí de despullar-se de capes fins a situar-se com a independent. “És cert, trobo a faltar l’equip, encara que m’envolto d’assessors.” Però també, puntualitza, necessita “solitud per analitzar les coses”.