Per un camí de pedretes

Cert que al profà que ni arriba a conegut i a penes a simple saludat li pot generar algun dubte, però distingir els bessons Claret és pa sucat per als que els tracten en les distàncies curtes. A Lluís Claret (Andor­ra la Vella, 1951) ja el caràcter el diferencia de manera notable del germà, en Gerard. Des de jovenet el violoncel·lista ha mostrat un tarannà molt més reservat, menys extravertit, potser acord amb la gravetat de l’instrument al qual ha dedicat la vida. Sense deixar de ser, diuen, un xicot afable i generós. Un jove que va acompanyar el talent amb què començava a despuntar de bona hora amb esforç i treball –sense ser cap nen prodigi tancat en una bombolla, ha assegurat en alguna oca­sió–, presagi de l’home equilibrat, assenyat, ponderat, en què es va convertir. Potser influït pels personatges que, de ben jovenet, circulaven per la seva casa de família exiliada, de Pompeu Fabra al mestre Fontbernat. Lluís Claret, asseguren els que han compartit amb ell algun tros del camí, no ha mostrat vel·leïtats d’estrella. I això que si Andorra hagués d’exhibir un star system artístic la seva trajectòria internacional el col·locaria ben al cim.

Als orígens del violoncel·lista hi ha noms cabdals. Pau Casals és el nom més reiterat en relació als Claret, però va ser de fet Enric Casals, el germà del mestre, qui va resultar decisiu en els anys de formació. Ell mateix l’ha destacat en moltes ocasions com la persona més decisiva. Però n’hi va haver més, com el pianista hongarès György Sebök, amb qui va treballar molt estretament. O el compositor tarragoní Joan Guinjoan: va ser aquest qui va crear una de les primeres formacions amb què els Claret pujarien als escenaris, Diabolos in Musica. D’aquells anys de joventut musical daten també els concerts que Bartumeu Rebés organitzava per al seu cercle íntim per Nadal. Després vindria el Trio Barcelona o l’entrada en la plantilla de l’aleshores Orquestra Municipal de Barcelona, l’actual OBC. Tot això va configurar el que ell defineix com un “camí de pedretes” inicial, transitat a un ritme pausat però constant. Però entre totes aquestes pedretes hi ha el premi Rostropòvitx, el que va fer que ja tot es desfermés definitivament en forma d’una extensa i intensa carrera musical –sobre els escenaris i també en el món de la docència– que enguany ha arribat al mig segle. “La perspectiva és agradable” des d’aquesta distància de cinc dècades, confessava el vio­lon­cel·lis­ta al Diari fa poc. “Han passat tan ràpidament! Han passat moltes coses, i al mateix temps és una època molt curta i condensada”. Avui viu en una mena de retir daurat a Boston, en un dels conservatoris més prestigiosos del món, a l’hora que s’implica en projectes que l’engresquen, com la gravació de les cinc sonates de Beethoven.