I per què no?

Vint anys i algunes setmanes fa Jean-Michel Armengol (Tolosa, 1975) que exerceix de secretari de la comissió nacional d’Andorra per a la Unesco. Un lloc que havia d’ocupar només uns mesos. Però a la perspectiva de l’extensió en el temps es va respondre amb la pregunta tan útil: i per què no?

Perquè ell arribés a veure la llum la història havia de tenir dos punts de partida: un, la ciutat que el veuria néixer; l’altre, Ordino, cal Ton, d’on l’àvia paterna va posar rumb a la capital històrica de Llenguadoc, a la dècada dels cinquanta. La família aconseguiria fer-se un lloc, iniciar un negoci i prosperar, sense perdre mai la relació amb la par­ròquia d’origen. Per això els estius del Jean-Michel més jove van ser un anar i venir per aquelles carreteres no sempre afables. És clar que, mirat amb certa nostàlgia, aquella que facilita oblidar les incomoditats de la realitat, el trajecte ha perdut emoció. Aquells estius andorrans –passats després al xalet que la família es va construir a Sorteny– li van deixar sobretot l’empremta d’un univers d’olors: la que entrava en obrir la finestra al matí i deixar endinsar-se la muntanya a l’habitació, la de la carn a la llosa... També, recorda, les imatges de l’avi cuidant l’hort, que ocupava el terreny de darrere del Topic, o altres finques, que s’elevaven cap a Segudet.

A Tolosa gaudia de l’existència de qualsevol vailet de ciutat del moment. L’escola, els amics i, en la sabuda etapa adolescent, banda de música on atacava a la guitarra. Rock francès, dels Téléphone, i per descomptat angosaxó: Jimmi Hendrix, Rolling Stones o Led Zeppelin, posem per cas. Una vel·leïtat, la musical, que no ha abandonat del tot: encara agafa l’instrument. Fins i tot va formar part una temporada dels International Singers. Però no sempre es poden fer compatibles obligacions i devocions i la tria és clara.

També aquell jovenet tolosà tenia deures: no sols els escolars sinó que els caps de setmana estaven marcats per l’hàbit de llevar-se ben d’hora per recór­rer els mercats dels voltants de la ciutat amb el negoci de venda de fruita i verdura que portaven de mercat en mercat. Feia el camí pràcticament adormit i això era dur. En contrapartida, els calerons a la butxaca i el gust creixent per relacionar-se amb la gent. Record aquest últim que més bon regust li ha deixat.

D’una manera o altra probablement va influir en la tria de futur: va marxar a estudiar a Lió per diplomar-se en comerç internacional. A l’època començaven a sortir a la palestra conceptes com comerç just i ell s’hi sentia atret. Albirava una vida potser dedicada a ajudar al desenvolupament, mitjançant l’intercanvi comercial, de zones deprimides d’Amèrica Llatina o Àfrica. Les coses, però, van anar d’una altra manera, perquè després d’unes estades a Aspen (Colorado) o Cuba (estudiant la producció i comercialització del tabac), es va acabar instal·lant a Andorra.

Es confessa encantat i, home poc urbanita, assegura, quan la feina no el reclama és difícil veure’l baixar d’Ordino. I, com fan possible els temps moderns, actuant global des d’un emplaçament recòndit de la muntanya pirinenca: no sols ha estat un dels artífex de la teranyina mundial que és l’Art Camp, també col·labora amb un centre d’acollida per a infants que funciona a les Filipines.