Un perfil de Xavier Altimir
Li raja així, sense haver-li preguntat i sense que sigui objecte anunciat de la conversa, una dissertació sobre els valors de l’emprenedoria i la funció social de l’empresariat. Que sí, admet, que hi ha especuladors i qui pensa sols en els diners fàcils, però és que hi ha ovelles negres, com a tot arreu, però la majoria són comme il faut. Encara que la minoria ennegreixi la imatge. No calen més proves per entendre que Xavier Altimir (la Seu d’Urgell, 1960) pot haver deixat la presidència de la CEA després de tretze anys –“es van cobrint etapes, ara arriba la de seguir invertint i creant altres empreses a diferents sectors”– però ni de bon tros el compromís.
Però ha ajudat a entrar en matèria: les conviccions, la forma d’entendre l’empresariat, diu, no està gens allu-nyada de la del món de la pagesia on se li endinsen les arrels. La família forma part de les no poques que a principis del segle passat va marxar d’una Andorra pobre. No van anar molt lluny: es van assentar a l’Alt Urgell, com a masovers, primer a Calvinyà i més tard al Pla de Sant Tirs. Fins que l’avi, a la dècada dels trenta, va tenir els mitjans per adquirir una propietat a Anserall, on hi ha encara la casa pairal. Aquest pas, entén Altimir, estava ja impulsat pel gen de l’emprenedoria.
El moviment següent el faria la nova generació, Joan Altimir, qui no es va conformar amb l’explotació de les terres i va començar a fer de transportista, un negoci que a la dècada dels setanta va eixamplar comprant Transports Nord Andorra, que dirigiria durant quatre dècades, fins al 2012.
La Seu va ser l’escenari dels anys d’infantesa i joventut de Xavier Altimir, en aquells anys que tothom es coneixia i la canalla i el jovent feien vida de carrer, sense complicacions. Va estudiar a La Salle i després va iniciar Empresarials a la Uned. Aleshores la família ja s’havia instal·lat de nou a Andorra –“som una família d’expatriats retornats”–i ell va poder recuperar la nacionalitat, recorda, gràcies als canvis en la llei de la nacionalitat, el 1984.
Aleshores li va arribar una primera oportunitat professional que probablement li canviaria la forma d’enfrontar-se al món: acabava la dècada dels setanta i s’albirava el gran esclat (o potser no s’imaginava on arribaria) i la revolució de la informàtica. El primer contacte amb un ordinador el va tenir a Sagim, filial de Crèdit Andorrà, un centre de càlcul on s’encarregaven de la comptabilitat, facturació i gestió administrativa d’altres empreses. El primer ordinador que va tocar era un IBM que, amb el seu metre i mig d’alçada i dos i mig de llargada, no tenia ni de lluny la potència de qualsevol smartphone. A partir d’aquí va tenir força clar cap on viatjava el futur.
Andorra també era encara un lloc de vida plàcid on tothom es coneixia i el jovent freqüentava les mateixes discoteques, del Cyrus a l’Adam’s. Però que començava a tenir expectatives en tots els àmbits: “Recordo el concert de Tina Turner. Que algú com ella vingués al país era la bomba”.
En aquella Andorra, recorda, “sí que tothom tenia la sensació que això s’estava convertint en una terra d’oportunitats”. No obstant això –i torna a fer lliscar el discurs– “els comerciants van saber trobar els nínxols, les oportunitats s’han de buscar, no venen soles”.
Incorporat a l’empresa familiar, i ocupat a fer-la créixer i diversificar-la, assegura no haver tingut molt de temps lliure, més enllà del dedicat a la família. Algun forat per al tennis, la moto de neu “quan encara es podia anar pertot arreu”, o la bici de muntanya: ara, elèctrica, per descomptat.
I després de generacions d’emprenedors, està a l’expectativa del que fa la filla: ha tirat per l’audiovisual. “Però la intentaré convèncer que munti alguna cosa pel seu compte.” Confia d’haver transmès aquest adn de l’emprenedor, “que és en part inconformisme”, no voler donar-se per satisfet amb el que hi ha.