Fruit del Big Bang
AJosep Martínez Reinoso (Escaldes-Engordany, 1986) se li nota que li cau a contrapel aquesta mania periodística d’etiquetar i que amb la qüestió de si es veu com una mena d’hereu de Gerard Claret –en la gestió artística de l’ONCA, primer, i del festival que substituirà el Narciso Yepes, l’Ordino Clàssic, després– fa cara de quita, quita. “Ni parlar-ne, ell és una figura reconeguda que ha potenciat l’orquestra a través de la seva persona mentre que jo plantejo el contrari: que cada cop sigui un model més transversal, cooperatiu.” No debades, recorda, estem vivint l’època de la Viquipèdia.
La trajectòria de Martínez Reinoso no és d’aquelles que venien marcades pels gens: res als orígens familiars feia presagiar que es gestava un músic. Res més enllà de veure aquella criatura plantada davant la tele i mirant de dirigir l’orquestra. Situació que va suggerir a la mare d’apuntar-lo a les activitats musicals que aleshores començava a oferir el comú escaldenc. D’allà sempre sortia encantat. No com de la classe de tennis que, recorda ell mateix, el va fer plorar ja el primer dia.
Martínez Reinoso s’explica com el producte d’una família treballadora, per totes les branques, que van confluir a l’Andorra que prometia futur i pau procedents d’una Espanya sortida de la guerra i empobrida on les germanes de la mare havien quedat separades per allotjar-les amb familiars i on es barregen gents procedents de Santander i Sevilla, homes que treballaven com a ferroviaris i dones que es posaven a servir, com es deia en aquells temps tan grisos. El pare –els avis per aquesta banda eren barcelonins– i la mare del futur violinista es van conèixer al lloc d’estiueig i ell, químic de formació, va pujar a Andorra per integrar-se al sector bancari.
El jove músic assegura que la mare, la Maria Blanca Reinoso, és per a ell un mirall: la van posar a treballar amb només dotze anys, a Can Vidal, un magatzem a l’engròs on havia de pujar sobre una caixa perquè la seva figura menuda es veiés rere el taulell. Encara avui, amb 72 anys, segueix treballant, ara com a secretària al Col·legi de Metges. I convertida en una assedegada lectora, precisament perquè l’educació de partida havia estat molt sòbria.
Martínez Reinoso és un noi de tarannà sociable i així és com recorda el seu pas per l’IAEM: sortir cada tarda del col·legi –el Sant Ermengol– i baixar a les aules de música amb el violí penjant per passar-si tota la tarda no era viscut com cap esforç: allà era on tenia la colla. “Aquell grup de gent molt motivada i cohesionada, que vam ser els que vam fundar la Jonca, perquè no és que en Gerard [Claret] tingués la gran idea de crear-la, sinó que va institucionalitzar el que va veure que ja existia.”
D’aquells anys recorda la implicació docent d’un aleshores molt jove Jordi Albelda o les classes magistrals dels Claret, “que venien allà quan tu ho feies fatal”. Són uns temps dels quals parla com “tota una combinació d’elements que va ser com el Big Bang de la música al país”. Es podria repetir?, es pregunta No ho té gaire clar.
En cap moment no va dubtar, assegura, que es volia dedicar a la música. “Ja a l’IAEM em vaig cruspir els cursos de llenguatge musical tan ràpid que el profe se’n va inventar un de nou perquè jo pogués continuar.” I en plena adolescència no li feia res baixar cada dissabte a les sis del matí a Barcelona per fer una classe i pujar en el bus de les dues. Durant tres anys.
Amb tant d’esforç, admet amb tranquil·litat, “arriba el dia que t’adones que destacar a Andorra no significa necessàriament que arribaràs a destacar en un país més gran”, així que “podia tenir cert talent, però no per ser un solista internacional, així que vaig decidir reinventar-me”. Perquè la qüestió, puntualitza, és apassionar-se amb el que es fa. Ell aquest punt de passió el va trobar en la música antiga. Es va especialitzar a Colònia.
De l’estada en terres alemanyes li queden (formació a banda) els molts dissabtes voltant per llogarrets per tocar Bach o Haendel davant un públic que els renyava si se saltaven una ària per escurçar el concert o que “saben apreciar que una missa de Bach és com una catedral, una construcció màgica i enorme”. Un públic amb senyores que els agraïen el concert amb safates de pastissos –“em vaig engreixar, aquells anys”–. I amb cervesa. A litres, confessa. Aquell públic coneixedor i apassionat és el que, ara, li toca de construir a casa.