Amb la bona gent

Teo Armengol (Sant Joan de les Abadesses, 1953) rememora fins a l’últim detall, ara que ha passat més de mig segle, el viatge que el va portar a Andorra, aquella llarga expedició dels dos vailets: ell i el germà gran, en Narcís, d’a penes setze anys, fent transbord del tren de Ripoll a Puigcerdà; després, en l’autobús de línia fins a la Seu i aquí, parada per enganxar el cotxe que els pugés a la frontera, on els esperaria el pare. Recorda també les ànimes bones que es van trobar pel camí: a l’hotel Avinguda van demanar un plat de sopa i dues culleres per compartir-lo i la mestressa els va atipar bé de sopa i mandonguilles amb patates. “Mare de Déu! Encara recordo com eren de bones!” Els Armengol eren una família que s’havia mogut al voltant de la indústria del tèxtil català: el pare, Marià Armengol, com el seu pare abans, havia treballat en una fàbrica de llanes, PPZ, de propietat alemanya. Fins que se’ls va presentar l’oportunitat de pujar a Andorra per portar l’hotel Isard i iniciar una nova aventura, el que semblava la millor manera de pujar els set fills (en Teo n’és el tercer).

Al poblet del Ripollès quedaven les primeres vivències d’en Teo: els amics, les baralles, les trompades i l’aventura màgica d’arribar un dia a casa –quan la gent naixia a les cases– i rebre la notícia que l’esperava un germanet nou.

També quedava enrere l’internat, als salesians, on va entrar amb sis anys. “Mai no em vaig sentir desemparat ni vaig tenir la sensació que em manqués res”, assegura. Era aleshores un marrec “neguitós, com ara” però a qui els religiosos van saber encarrilar. Tant que la llavor de moltes de les ocupacions i preocupacions de la vida futura va ser plantada en aquell recinte: l’amor per la cultura i el patrimoni i per l’esport, les ànsies de vincular-se socialment. “Eren bona gent”. I els lligams amb ells van continuar: anys després es retrobaria amb Antonio Armiñana, “un tros de coca de pa”, qui havia estat director al seu col·legi i aquí s’integraria al Sant Ermengol.

Amb tot, els valors els deu al pare: havia estat jutge de pau a Sant Joan i que esdevindria el primer diaca d’Andorra. D’ell va rebre els ideals “antidictadura i la llibertat d’expressió i la tolerància”.

A Sant Joan va deixar aquells anys d’infantesa, dèiem. Però a Andorra l’esperava un nou món, de muntanyes meravelloses per explorar: això és el que s’anava dient a mesura que el paisatge canviava davant els ulls, en aquell primer viatge. I a explorar les valls va dedicar el primer estiu.

Després l’infant creixeria. I sota la seva mirada creixeria també, es transformaria, l’avinguda Meritxell, encara un erm més enllà de l’hotel Isard quan ells van arribar: amb prou feines hi havia res més que el que anomenaven la barraca del toro, un basar pintoresc on els francesos es feien un fart de prendre fotos.

Van ser també anys durs per a la família, que va haver de deixar l’hotel. El pare va tirar endavant gràcies al suport i oportunitats brindades per la bona gent, fins que es va convertir en el primer no andorrà a entrar a treballar per a l’Administració, a la tenidoria del quart d’Andorra la Vella. I en Teo, d’amagat dels pares, va decidir deixar l’escola i posar-se a treballar: muntant prestatgeries en un magatzem, a una botiga de papers pintats o venent màquines d’escriure Olivetti per les cases: allà hi anava, fent el porta a porta, carregat amb els sis models que havia d’ensenyar. Sense deixar els estudis: un dels professors li va dir, aquí t’espero cada dia, de cinc a vuit del matí i de vuit a deu de la nit.

El futur ja seria més planer: professionalment dedicat a la banca i amb un pas per la política que el va portar a ser conseller del comú en les eleccions del 1991. Un pas fugaç perquè es va presentar, pel CDA, a les constitucionals i, en quedar fora, va optar per no continuar endavant. Sí en l’activisme social, practicat des de jove, en una Andorra aleshores poc activa: de l’orfeó a les sardanes. I al bàsquet, que va néixer, puntualitza, al pati del col·legi Ciutat de Valls. “I és un orgull veure com una cosa de la qual vas ser partícip al naixement continua tan fort. No té preu.”