Professió de fe

Abans que estar amb el nas enganxat a una pantalla es convertís en el dia a dia infantil, els nens s’adormien sentint la veu de la padrina, arraulits a les faldilles. Si el fet era comú, no tant ho és que algú hagi fet professió de mantenir vius aquells relats. A Simó Duró (Andorra la Vella, 1946) les àvies li van omplir la imaginació amb històries familiars que bé entronquen amb el que després es consideraria realisme màgic, com la de la cabra que, convertida en dida de la criatura òrfena de mare, s’enfilava per la llenyera fins arribar a la finestra de l’habitació on plorava la criatura per atansar-li la mamella. I també hi havia els relats dels grans esglais que sentien els petits quan els enviaven a guardar el ramat a les bordes –“així que podien llescar el pa per fer-se sopa ja anaven cap amunt”– i havien de fer-se un forat a l’herba per protegir-se de les pors de la nit, sols acompanyats pel gos.

El futur mestre i conseller general va començar aleshores a emmagatzemar dades de tot tipus per convertir-se en una mena d’enciclopèdia vivent sobre la vida a les Valls. “I allò que no sap s’ho inventa”, puntualitza algú amb punt de malevolència. Però ell argumentaria que no és gens estrany que conegui el país pam a pam, no debades el va recórrer com a mestre des que el 1963 va començar a fer classes a Erts. Després recorreria Sispony, la Massana, Anyós, Ransol i Andorra la Vella. El coneixement d’Ordino i Sant Julià s’enfonsa en les arrels familiars. I l’única parròquia que se li escapa, admet, és Encamp.

En aquest dedicar la vida a l’educació va seguir els passos del pare. Tot i que en principi ell volia ser capellà i ja estava mig encaminat al seminari perquè aleshores, assegura, s’estimava més anar a cuidar vaques que a escola. Fins que va intervenir un col·lega del pare que li va dir que l’enviés a Perpinyà “i ja te’l despertaré jo el teu fill”. I a la ciutat francesa va mutar el destí: el jove Simó es va aficionar a la lectura (més enllà de Tintín), a la filosofia i va iniciar la formació com a docent, que completaria a Montpeller i Tolosa, on s’especialitzaria en educació especial.

El vessant de professor –un periple que el va portar d’Erts a ser el primer director de l’escola francesa de Ciutat de Valls, del 1987 al 1992– assegura que és el que viu amb més satisfacció, “quan em trobo els exalumnes al carrer, que són com els meus fills adoptius”.

De la política –on va començar com un dels consellers generals més joves, el 1978– el balanç és més desigual. “Satisfet d’haver servit al país malgrat que no sempre sortia content perquè tot sovint em quedava sol.” I esmenta algunes de les qüestions en què no va reeixir com esperava: la normalització de la llengua, les lleis del tabac, les de nacionalitat o la radiodifusió.

Dues activitats exigents que va mantenir fent acrobàcies, diu, amb jornades que començaven a les sis del matí per atendre el bestiar, perquè a casa hi havia vaques i tocinos. Perquè també de fer perviure l’activitat ramadera ha fet professió de fe. Encara que hagi de contemplar com aquella casa que havia aixoplugat una dotzena llarga de persones, entre família i mossos, s’ha anat buidant fins quedar sol.

En aquesta vocació per mantenir vius els lligams amb el passat s’inscriu el parlar de Duró. “Però és natural, és aixins que parlàvom a casa.” Fins i tot li han quedat ressonàncies de la parla de l’àvia paterna, la de Pamiers, amb aquella barreja de patuès, occità i català. Nascuda a cal Nicolau d’Ordino, de ben petita l’havien enviat a cuidar de la canalla de cal Becaina a Escaldes. D’on va fugir, literalment, cap a Sant Julià perquè no s’hi va trobar a gust. “Havia de dormir sota l’escala, sobre una jaça, una vida com la de la Cossette de Victor Hugo”. Entre els lauredians va trobar el seu home, un mosso emprenedor que es dedicava a “fer intercanvi entre fronteres” i s’havia convertit en cap de colla. Una activitat que un cop casat i amb descendència es va convertir en massa perillosa. Així que va posar rumb a França, a Mazères primer i a Pamiers definitivament, on va treballar de peó primer i a la metal·lúrgia després, fent rodes per als trens. Així, treballant de sol a sol tant ell com la seva muller, van aconseguir donar estudis a dos dels cinc fills. I així el pare d’en Simó va fer el viatge per tornar a casa.