Un perfil de Natàlia Gallego
De la trajectòria com atleta, Natàlia Gallego (Valladolid, 1980) té a la memòria aquell dia que va competir al campionat del món celebrat a Osaka: entrar en aquell estadi gegant i ple a vessar –com si la meitat de la població d’Andorra hi fos allà, asseguda– on es va sentir tota petita. I les corredores amb qui competia: “elles ja havien arribat i a mi encara em quedaven cent metres, però allà vaig anar”. O la carrera en què competia Usain Bolt: “Abans del tret de sortida tot l’estadi aguantava la respiració, se sentia volar una mosca”. I ella, enmig de tot allò.
Així que ara que com a presidenta de la Federació de Motociclisme –horror! dona i jove– se sap observada constantment i jutjada en molts casos amb duresa –“aquesta nena què nassos ha de manar!”, sap que han dit, però no a la cara– aquella experiència dels 45.000 parells d’ulls posats sobre ella i tirar-s’ho a l’esquena. “Jo vaig fent les coses tan bé com puc, sense intentar demostrar res, no em paro a pensar-hi”. I també, hi afegeix, compta amb el suport d’un bon equip i de gent “que s’alegra moltíssim” de veure una dona al capdavant de la institució.
I quan tot falla i se sent desbordada, confessa, sempre li queda el piano: va estudiar vuit anys al conservatori d’Andorra la Vella. “El piano és una obsessió i una ajuda: quan sento que no puc més m’hi poso dues o tres hores i em sana.”
Gallego va néixer a Valladolid on la mare, francesa que volia perfeccionar l’espanyol, va conéixer el pare. Quan ella tenia dos anys es van instal·lar a Andorra, on van obrir un restaurant i la vida de la futura atleta i geòloga ha tingut sempre Santa Coloma com a epicentre. Amb formació francesa –“normalment penso en francès, perquè us en feu una idea: quan he de comptar ràpid ho faig en francès”–, va passar per les aules del Ciutat de Valls i el liceu Comtes de Foix abans de marxar a Tolosa i Perpinyà.
No tenia molt clar a què volia dedicar-se a la vida, admet, així que en arribar-li l’hora de decidir destí universitari va tirar per alguna de les assignatures científiques que l’atreien. A través d’elles i d’una atracció innata per les imatges de desastres naturals, que la mantenien enganxada a la pantalla del televisor, va desembocar en la geologia.
Acabada la carrera es va incorporar de manera quasi immediata, al 2003, al Centre d’estudis de neu i de muntanya (Cenma), depenent de l’Institut d’Estudis Andorrans, on s’encarrega dels estudis sismogràfics. “Així que hi ha qualsevol tremolor ja ho noto, però no pel sòl sinó perquè em comença a vibrar el mòbil: és a mi a qui tots truquen”, riu.
Cert, admet, que la seva atracció pels volcans no es pot veure satisfeta al país. “Però mai no m’he plantejat viure fora d’Andorra i el que té de bo el país és que en tan poca superfície s’ajunten molts fenòmens naturals, és un bon laboratori per als geòlegs.”
Aficionada a la pràctica de l’esport des de sempre, l’arribada a l’atletisme de competició va ser relativament tardana: ja havia tornat de la universitat. I van ser la mateixa qualitat física que l’havia allunyat del patinatge artístic sobre rodes –les cames massa llargues i primes anunciaven molts problemes en les caigudes– el que un dia va cridar l’atenció d’un entrenador, Juan Ramon Moya. “Vaig provar i als 800 metres em vaig sentir prou còmoda.” Sense ser una atleta d’elit, reconeix, va tenir oportunitat de viure grans moments, representant el país en dues ocasions als Jocs dels Petits Estats i en tres mundials.
Al motociclisme –“jo no sabia res de motos”, confessa– la hi va portar la geologia: al 2001 es necessitava incorporar un comissari de medi ambient per a les proves internacionals i ella se’n va fer càrrec. “Va ser dur, perquè era una dona en un ambient d’homes, jove i que arribava parlant de medi ambient al món de la gasolina.” Vaja, que va suar de valent: “Mira, la policia verda, em deien”.
No es va deixar arronsar i, pas a pas, la cura pel medi va calar en el sector, fins aconseguir per Andorra el premi de medi ambient de la Federació Internacional de Motociclisme.
Superat un repte li va arribar el següent: com a presidenta de la federació, càrrec que va assumir ara fa un any també se sent observada sota la lupa. “Alguns estan esperant que no sigui capaç de fer-ho, però jo m’ho prenc amb calma.”