L'epifania del rock
A la trajectòria de Santi Casas (Escaldes-Engordany, 1981) sobre els escenaris hi ha un moment molt marcat per a ell, amb un matís molt personal: el 2008 va viure l’oportunitat de fer de teloner amb Mordigans els M-Clan al concert del Roser d’Ordino, que ja seria un moment per recordar per se; però a banda ho va fer estrenant la guitarra que li acabava de construir el pare. Encara avui la toca. Una manera de tenir sempre present algú que poc temps després perdria. “De fet els pares estaven acostumats a veure’m a la música clàssica i no compartien el pas al rock.” Després d’aquella actuació al camp de futbol ordinenc, que va aplegar més de dues mil persones, van canviar d’idea.
Els orígens familiars de Casas viatgen a Sevilla. Però, tot i que la mare té “una afinació vocal fora de sèrie”, adverteix el músic –i docent: ha estat onze cursos a l’escola andorrana com a diplomat en educació especial, tot i que ara se centra en l’altra especialitat, la música–, millor ignorem els estereotips, perquè a casa no hi ha precedents de dedicació a la música. El pare –Ángel Casas– de fet havia començat en el futbol professional, com a porter del Sevilla Futbol Club. Però als anys seixanta no es guanyaven les morterades de pasta que alguns s’embutxaquen avui, així que un cop havia començat a festejar amb la mare i, per tant, a pensar en el futur, va optar per entrar a la guàrdia civil. Primer el destinarien a Martorell però a principi dels vuitanta, quan l’enviaven cap al País Basc, en un dels moments més crus de l’activitat d’ETA, va optar pels aires més tranquils d’Andorra.
Els Casas es van instal·lar a l’avinguda del Pessebre, on el Santi, el petit de tres germans, va passar els primers anys, fins als quinze, immers en una d’aquelles vides saludables d’abans, de quan es jugava al carrer i al “mític” poliesportiu escaldenc s’aplegava tot el jovent. I potser no hauria descobert la seva inclinació i aptituds per a la música de no haver passat pel col·legi Catherine Metayer, en un dels seus circuits de reclutament.
Aleshores en Santi tenia nou anys i la directora dels Petits Cantors no sols el va introduir a la música, també li va fer de “segona mare” i, com a la resta de l’entremaliat grup infantil, els va començar a ensenyar el món, per on voltaven a les gires estiuenques. “Ella venia del cor de Nantes, consagrat i disciplinat, i aquí quasi l’enfonsem; però en va sortir victoriosa.” I això que han quedat anècdotes per a la història, com la del jove Albert Pià quedant-se penjat en una àrea de descans d’una autopista nord-americana per no pujar a l’autobús a temps.
A Casas, de seguir els consells de Metayer, el podia haver esperat una carrera en la lírica: la seva mentora es va esforçar per dirigir-lo cap al conservatori de Tarragona, ciutat on havia començat a estudiar magisteri musical. Però aleshores l’ex-petit cantor ja havia descobert el rock. Una epifania: va escoltar el disc Smash dels nord-americans The Offspring i va caure del cavall en el seu particular camí a Damasc. “Abans d’allò no m’interessava el rock, només escoltava clàssica i la resta eren crits i soroll, però vaig sentir aquells riffs de guitarra i em vaig enganxar al punk californià”. Poc després fundava Mordigans. Era el 1998 en una Andorra on “érem quatre grups comptats”.
L’escaldenc, que assegura no tenir paciència per entendre la política, intenta fer país fent música. No sols tocant –a Mordigans va seguir el més que exitós experiment de Punkers Love 80’s–, sinó com a programador: “Si tens amor per la música vols tenir una escena potent, i aquí al país hi ha una gran mancança.” Pel Rockòdrom va fer desfilar un bon grapat de les bandes underground que fan fortuna als països veïns, a banda del gran moment Marky Ramone.
La vida d’en Santi potser va d’epifanies: tampoc havia estat un gran aficionat a l’esport fins que no va muntar en la bici de muntanya heretada del pare. Pedalant va recórrer el Camí de Sant Jaume i poc després va fer tot Islàndia.
Però tanta descoberta, assegura, no li treu del cap alguna de les dèries primigènies: des de ben petit havia volgut escriure i alguna cosa hi ha encetada. “Només em vaig quedar una mica desmotivat perquè em semblava que tenia una idea superxula fent novel·la policíaca i resulta que hi ha hagut un boom.”