Un perfil de Ferran Teixidó

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Difícilment s’imagina Ferran Teixidó (Barcelona, 1973) la vida sense competir. I no sols en l’esport, reconeix el corredor de curses de muntanya, que va tancar el 2018 com a tercer classificat del Campionat del Món de quilòmetre vertical: “Sí, és cert que soc competitiu en tot”, fet que “sovint comporta coses dolentes perquè quan no gua­nyes et sents frustrat”. Però es tracta, puntualitza, “de competició sana, de la de ser positiu, de la que et fa superar-te” i donar el millor d’un mateix. Deixant-se l’alè a l’alta competició, cor­rent per les muntanyes, però també a la vida diària, a la feina.

I ara que ha anunciat aquesta mena de “punt i a part” com deien els companys de la secció d’Esports del Diari, com s’ho farà? “És que ben bé no deixo la competició, només l’equip d’estiu perquè no podia assumir el compromís i el sacrifici, no podia seguir al nivell que exigeix una Copa del Món”, amb entrenaments exigents de maig a octubre. No obstant això, “difícilment deixaré la competició”, sigui en l’àmbit que sigui: potser ara es decanta per l’esquí de munta­nya.

La passió per les munta­nyes de Teixidó es va forjar a la infantesa en un Encamp on la canalla parava tot el dia al carrer, amunt i avall en plena natura, pescant a Engolasters i més endavant recorrent tots els estanys del país, pujant els cims, dormint a les muntanyes. L’esport, qualsevol tipus d’esport, l’atreia. Però va ser en començar a cór­rer amb el germà –Xavi, el mitjà dels tres; en Ferran és el petit– que va descobrir la passió per les curses de muntanya. Als onze anys va córrer el Tomb de les Pardines i tres o quatre més tard ja competia com a parella del germà. “El recordo més fort que jo, així que em feia patir moltíssim per arribar a fer-ho com ell, però jo insistia a estar al seu nivell”, recorda.

Perquè d’això va el tema, explica l’esportista: “Pateixes però amb aquest patiment arribes a gaudir moltíssim, el cos s’hi acostuma i acabes necessitant-lo; és agònic però satisfactori.”

Tot i que a l’alta competició va arribar fa relativament poc temps, sis anys enrere, un cop havia pujat els fills –en té dos, ara de 19 i 17 anys– i s’ho podia permetre. “Hi ha prioritats”, assenyala. Però si en aquests últims anys es va implicar més en els entrenaments i es va proposar d’arribar tan lluny com pogués, el cert és que l’esport el va acompanyar tota la vida. Amb preferència per aquell que no està exempt de risc: va fer parapent, va fer bar­ranquisme, va fer alpinisme. “Ho tocava tot sense acabar de ser bo en res.” I de tant en tant patia algun ensurt: una vela del parapent que es plega –perquè, reconeguem-ho, la inconsciència pròpia de la joventut el va fer volar quan les condicions ho desaconsellaven “i a Andorra has de vigilar molt, amb els pics i els corrents––. En canvi, recorda, volar li va donar una perspectiva meravellosa sobre el territori.

En totes les activitats –esportives o no– que ha emprès a la vida està present la natura. I aquest fill i net de barcelonins –el pare, arquitecte, es va traslladar a Andorra per raons professionals– confessa no sentir-se de cap manera urbanita. És més, els anys que va passar a la Ciutat Comtal per acabar la carrera universitària, biologia quasi per descomptat, va fugir de l’asfalt cada vegada que podia: de fet compaginava els estudis amb una feina de cap de setmana com a monitor d’esquí. “Jo és que a la ciutat no m’hi trobava.” Acabats els estudis es va incorporar al cos de banders, on treballa des del 2000. Una feina que ara, com a cap d’unitat, li exigeix passar cert temps en tasques de despatx: “Ja ho assumeixo, però sols aguanto un parell o tres d’hores i he de sortir.” No és home d’estar entre quatre parets.

tracking