Obrint els ulls
Era un estudiant pèssim, confessa Guillem Fornieles (Badalona, 1956), a qui en realitat el pas per la universitat, l’Autònoma barcelonina, no li va servir per acabar una carrera –s’havia llançat pel periodisme– sinó per obrir-li els ulls al món i les seves circumstàncies. De fet, confessa, es va passar més temps ocupant rectorats que a les aules. Eren els anys immediatament posteriors a la mort del dictador i als carrers es respiraven ànsies de llibertat. Va conèixer la Barcelona més golfa, admet, i va ser apallissat pels grisos un parell de cops: una a Canaletes i una altra a puntades de peu al carrer Borrell. “A la tercera ja no em van agafar”: passada la novatada va aprendre a escapar. “Et ficaves en un bar o en una escala, on la gent t’obria la porta i t’amagava a casa.”
Els pares de Fornieles –un andalús i una dona d’Albacete que es van trobar a Catalunya– van recalar a l’Andorra dels seixanta, l’època en què Espanya emigrava a Alemanya. Vaja, com ara. Ell, mecànic especialitzat en motors dièsel, de seguida va ser contractat per a l’equip de Sud Radio al pic Blanc, per tenir cura d’aquells magnífics motors electrògens dièsel. Una tasca que l’obligava a fer torns de cinc dies a l’emissora com qui diu colgat sota la neu. D’aquella època el futur sindicalista conserva pocs records –la xenilla amb què s’havien de desplaçar–, però més endavant treballaria als estius servint begudes als visitants en aquella sala superior que és com la cabina de comandament d’un immens vaixell.
Tot i no haver-hi records clars de l’època, sí que hi ha anècdotes de les que es relaten en família: durant la visita de De Gaulle va ser davant del seu pare que el Copríncep es va aturar un moment per allargar-li la mà. Instant immortalitzat a les fotografies històriques que circulen. Casualitats de la vida, en aquella mateixa visita el mandatari francès va passar per la plaça Príncep Benlloc i, entre la canalla, va ser el petit Fornieles un dels nens als que va saludar.
Després d’una infantesa que descriu quasi com a l’Arcàdia –pujant a Engolasters quan vivien a Encamp, lliscant sobre planxes neu avall quan es van traslladar a Escaldes, amb prou feina urbanitzada–, amb l’adolescència li va arribar el moment de la presa de consciència social. Hi va arribar, explica, a través de la cultura i de la mà d’històrics dirigents del PSUC exiliats a Andorra, un cercle que es movia a l’entorn del desaparegut hotel Mirador.
Van ser els mateixos que fundarien l’Associació de Residents d’Andorra i el Centre Cultural. Fornieles es va decantar per l’activisme cultural (i el muntanyisme). “En aquells moments tot el que es coneixia com a cultura a Andorra eren les danses folklòriques i poca cosa més.” L’entrada d’aquest grup tan ideologitzat “va començar a moure una cultura menys neutral, més reivindicativa, més de denúncia social”, i va portar al país gent com Maria Aurèlia Capmany. O Lluís Llach, si no els ho haguessin prohibit, rememora l’ara secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT).
Moltes emocions i moviment per a un noi de poble, confessa, que en aquella època descobria “la Barcelona més viciosa –“que imagina’t el que era per a un noi que sortia de l’Institut espanyol amb una directora de l’Opus”– o participava en la Marxa per la llibertat d’expressió de dilluns a divendres i els caps de setmana pujava a Andorra per endinsar-se en l’acció cultural. Un àmbit que, assegura, els van treure de les mans “les autoritats andorranes quan es van adonar que el tema cultural és delicat perquè influencia les ments i això va en contra dels seus interessos”.
Van ser els anys de formació de qui el 1988 ja s’implicaria en la creació d’un sindicat, aleshores prohibits a Andorra. “Però a Espanya hi havia el PSOE i sabíem que no permetrien que ens reprimissin.” I el bisbe i el Copríncep Mitterrand “estaven en una posició difícil si no es reconeixien els drets socials”.
L’activitat sindical li va reportar “que sovint ningú no em volgués contractar”, amb èpoques de penúria que va salvar amb l’ajuda dels amics. Va passar per la construcció, per pistes, pel transport, pel comerç, fins que el 2004 va guanyar un edicte per entrar al servei de circulació del comú d’Andorra la Vella. “A la vida he après la importància de la solidaritat. I que és molt més simple del que dicten les cobdícies i els egos.”