L'home i el seu hàbitat
Una ampliació de grans dimensions de la famosa fotografia en què Claverol va immortalitzar el dramatisme d’aquell matí del 18 d'octubre del 1943 en què es va llegir la sentència a mort presideix el despatx de Marc Pons Martell (Andorra la Vella, 1979), cònsol menor i conseller de Cultura d’Andorra la Vella. Cap misteri ni incongruència: és que la instantània va captar la imatge de l’avi, el Peret de cal Manel, aquell fill de sabater –tenia el negoci an la ubicació on avui hi ha la pensió García– que preferiria fer-se forner i acabaria engegant una cadena de pastisseries.
I seguim al despatx. Perquè si a un home el defineix l’espai que habita, aquest n’és un cas flagrant: en haver-se d’instal·lar va considerar que no volia els vells mobles impersonals, però tampoc calia fer cap despesa extravagant perquè s’hi sentís còmode, així que va agafar els pots de pintures i altres estris de bricolatge i es va pintar les parets al seu aire i va fer un rentat de cara al mobiliari. Res estrany en tot plegat: els que millor el coneixen saben que si un dia es perd segurament el trobaran entre les prestatgeries d’una gran superfície dedicada al bricolatge. Un Do it yourself declarat sempre disposat a fer un cop de mà als amics necessitats d’un paleta o fins i tot un electricista.
És una afició que entronca amb el vessant creatiu, artístic, que sempre ha manifestat i que el va portar, per exemple, a exposar per primer cop una col·lecció de pintures al desaparegut club Àngel Blau quan a penes tenia disset o divuit anys. Una sèrie tirant a surrealista, amb cargols pertot arreu. És que és un paio versàtil, a qui criden l’atenció els materials i es veu impel·lit a provar quines són les opcions que li depara cadascun d’ells.
És el vessant probablement menys públicament conegut d’un home a qui els propers defineixen com una persona sensible, honesta, transparent i, per damunt de tot, molt empàtica: no és estrany que oficiant algun casament hagi advertit la núvia que potser li acabaven saltant les llàgrimes.
Aquesta empatia és probablement el que l’ha dirigit cap a l’acció social i política. Lligat, potser, amb el fet d’haver-ho mamat a casa: l’oncle, Manel Pons, va ser cònsol major de la capital. Però és el sentiment de tenir molt clares les injustícies, la sensibilitat social, el que el va fer involucrar-se des de ben jovenet: va ser secretari de relacions internacionals del Partit Socialdemòcrata i secretari i vicepresident de Som Com Som, això abans d’esdevenir un dels consellers més joves, quan amb sols 25 anys va assumir la conselleria de Joventut, Turisme, Cultura i Medi Ambient.
Sortit inicialment de les aules del Lycée, les múltiples inquietuds es van anar sobreimposant i continuaria després provant en l’àmbit del dret o de la comunicació i el màrqueting, per acabar marxant a viatjar en una recerca assedegada de coneixements i experiències. I va ser a la tornada que es va implicar en responsabilitats polítiques, fitxat per Rosa Ferrer.
S’ha de veure si en la política haurà trobat el seu camí. L’entorn immediat considera que és una manera de canalitzar la seva voluntat de servei. Però també considera que té un ego massa petit, és molt poc aficionat a penjar-se medalles i figurar, per a un hàbitat sovint tan cruent. De fet, apunten, si un defecte se li hagués de buscar, seria la manca de mala llet, tan necessària per devorar esgraons en una carrera ascendent.
La impuntualitat, apuntaria algú altre. Però només a mitges, matisaria. Cert: millor no fixar reunions amb ell gaire d’hora. Però també és cert que després ho compensa amb dedicació i un no mirar el rellotge buscant el moment de plegar.
Si mai es perd, dèiem, potser és entre broques i tornavisos. Però si tampoc no hi fos, aleshores seria a Mèxic; amb més precisió, a la ciutat de Tulum, al Yucatán. Sent una autèntica passió pel lloc. Potser és una escapatòria per a algú que, malgrat el posat d’estrella cinematogràfica que mostra sota els focus, en realitat sent un fortíssim pànic escènic. Qui ho diria.