Carlo Ferrari
Hi ha qui necessita sortir d’aquestes valls amb certa freqüència per divisar la línia de l’horitzó. A Carlo Ferrari (Lecco, 1959) li passa exactament el contrari: sempre ha de sentir la muntanya a l’esquena, els espais massa amplis, massa plans, l’ofeguen. “En un lloc així perdo referències”, s’explica. Amb sort se separa de la verticalitat una setmaneta l’any, per iodar-se una mica a la platja i tornar corrent cap amunt. Fet que no provoca la tòpica dissensió familiar entre platja o muntanya: la Isabel Rogé –que és qui el va, diguem-ne, importar: afers del cor– també és dona de cims. De fet es van conèixer en una expedició a l’Himàlaia.
Ferrari es va criar al peu d’una muntanya. La família vivia a Lecco, una ciutat d’uns 15.000 habitants dels Prealps italians, però cap als afores de la zona urbana. Així que des que va tenir edat per emprendre incursions en solitari es perdia en la felicitat dels boscos tot sol per buscar cargols, bolets o la companyia pacificadora dels arbres. Que és el que ha necessitat, explica, sempre que la vida li ha ensenyat la cara amarga. D’alguna manera, pensa, devia estar influenciat per l’avi, un d’aquells homes llaurats en la dura vida del camp que cada dia es dirigia al tros acompanyat de la bèstia de treball.
La del Carlo petit ja era una vida de desplaçaments verticals: dos quilòmetres de baixada i pujada a peu cada dia per anar a escola. Amb la resta de la canalla de la zona. Un entrenament diari que se sumava a les sortides del cap de setmana al refugi, amb tota la família: una hora i mitja més de caminada. Les veus dels cims el cridaven cada dia amb més força i ja es van convertir en irresistibles des del moment que va començar a passar un parell de setmanes a l’estiu en unes colònies als Dolomites, dirigides pel capellà de la parròquia. “M’agradava sobretot la sensació de llibertat” i la necessitat d’enfilar-se cada cop més amunt “encara que soni tòpic, per veure el que hi havia a l’altre costat”.
Als 15 anys es va inscriure al Club Alpí i va començar a practicar l’esquí de muntanya i a fer cursets d’escalada. Després completaria la formació com a guia d’alta muntanya. I amb tot aquest bagatge va aconseguir que als 19 anys, quan li va arribar el moment de complir amb el servei militar, el destinessin als Dolomites, on es va acabar de forjar el que per a ell era simplement una passió i mai no havia vist com una sortida professional. Tot i que la vida mana i ell, que havia estudiat dibuix tècnic i que pensava en la mecànica com a font d’ingressos, va iniciar el recorregut laboral en una empresa que dissenyava material de muntanya. Amb la fortuna que de tant en tant també tenia l’oportunitat d’anar a provar-lo.
Practicar l’alpinisme en aquells temps tenia quelcom de més atractiu, per artesanal, que en els tecnològics temps d’avui. “Abans si marxava uns dies a la muntanya la mare sabia de mi el dia que me n’anava i el que tornava.” Avui, reflexiona, s’ha perdut cert component d’aventura i “la gent tendeix a buscar la comoditat”.
El 1997, i d’expedició per l’Himàlaia, va conèixer la seva dona. Un any després canviava els Alps pels Pirineus, on trobava l’oportunitat d’integrar-se com a tècnic de la Federació Andorrana de Muntanyisme, de la qual avui és director tècnic. En arribar –en aquell país on es va sorprendre pels alts edificis intentant competir amb les muntanyes i l’aspecte urbà– hi havia moltes coses per fer, era pràcticament terreny verge: en escalada, en competició –la primera cursa que va organitzar va ser la Copa d’Europa d’esquí de muntanya a la Fontblanca, el 1999–. “Tot ha canviat molt des d’aleshores, que semblava el paradís, sense tanta burocràcia.” Els temps, però, han de canviar, admet.
I el futur? No se l’imagina d’una altra manera que no sigui lligat a la muntanya, per descomptat. “També has de ser conscient de les teves facultats amb el temps i on abans corria ara camino.” Però, insisteix, “la muntanya sempre hi és, la muntanya mai no rebutja ningú”.