Fora convencions

Es va passejar uns anys passejant per aquest ambient tan competitiu, un pèl frívol, quasi irreal, que són els concursos de balls de saló. “Allà tot està superestudiat, des de la manera com entres a la pista aixecant el cap fins a la laca d’ungles” i, sobretot, els litres i litres de laca que gasten les ballarines, malson per a la capa d’ozó en què potser els ecologistes encara no han reparat amb l’atenció deguda. Desastres climàtics a banda, Vega va optar per no aclimatar-se gaire a l’ambient i anar “de punkarra”, diu ella mateixa, per aquella vida “de superfantasia”. Mirant de saltar-se els convencionalismes que regeixen els concursos. Com aquell cop –ja quasi al final, és cert, quan tenia decidit retirar-se– en què la van desqualificar perquè el vestit, “fabulós, molt tipus cancan i no de princeseta”, no s’ajustava a les normes. “La meva entrenadora es va empre­nyar, però jo no volia un vestit d’esport, sinó un supervestit, perquè per a mi la dansa és art, no esport.” I així, la desqualifiquessin o no, es va enfundar un vestit tan fantàstic que ha fet servir moltes vegades i que, anuncia, “demanaré que em posin quan en mori”.

L’actual codirectora de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) va néixer a Andorra la Vella el 1980. Els pares havien arribat al país sent a penes adolescents, amb uns avis que, en el cas patern, procedien de la zona del Maresme. I un regust de litoral, assegura la ballarina, és el que l’ha acompanyat tota la vida: per molt que tingui una existència tan arrelada entre muntanyes és a la vora del mar on se sent més còmoda. Potser és que va avorrir la neu de tant anar a esquiar, reflexiona: el pare –treballador del comerç que va arribar a dirigir una botiga de material esportiu– la portava a pistes cada dimecres. “Jo el que recordo és aquell gel sobre el bigoti del pare, el fred que pelava, així que a mi dona’m activitats indoor, deixa’m estar en un lloc amb una bona calefacció.” O deixeu-la gaudir dels estius a Menorca. L’illa va ser també descoberta paterna: l’home se’n va enamorar de tal manera que en morir el van portar per reposar-hi per sempre.

Els pares –tot i l’assenyat consell de fer-la estudiar una carrera “per si mai em trencava una cama i no podia ballar, em deien”– sempre van esmerçar els esforços necessaris perquè la filla es dediqués al ball. Una seguretat que la va acompanyar des de ben joveneta. Així va passar per les aules de l’escola de dansa del comú escaldenc i des d’allà, a la que va posar en marxa Esther Esteve a la Baixada del Molí. Hi anava acompanyada d’una senyora contractada especialment per a aquesta tasca. “Jo només recordo d’ella la mà amb què m’agafava.” Més endavant descobriria que a banda de la dansa clàssica hi ha el rock, els balls de saló, la francesa Renée Alexeline. I completaria la formació a Barcelona, a l’escola Memory, d’Àngels Gonyalons. Uns estudis que va contribuir a pagar treballant com a monitora en diferents gimnasos.

Completats els anys de formació –en els quals va anar apartant-se del violí, que havia tocat fins als setze anys– es va embarcar en la competició, que la va portar a recór­rer, durant una dècada, Espanya, Bèlgica, França i Itàlia. Fins que va dir prou, ja és hora de tornar cap a casa. I va ser aleshores, el 2003, quan va fundar amb Verònica Pérez Líquid Dansa, companyia i acadèmia. “Aleshores va ser quan vaig pensar: ‘Buf! ara sí que comença la vida de debò’, i aquí em tens, convertida en empresària.”