La vida al Pas

Havien de ser unes vacances, allargades a potser un curt període juvenil de treball i aventura, una d’aquelles maneres d’omplir un impasse mentre es decideix què fer de la pròpia vida. Al final, ha estat una estada de cinc dècades. Cinquanta anys. Mig segle. Que es diu ràpid però per a Jean-Jacques Carrié, nascut a Tarn el 1955, és tota una vida. “El Pas és casa meva i et diré que és el millor lloc del món”, afirma amb absolut convenciment.

En realitat, la vida de Jean-Jacques Carrié s’ha construït al ritme que aquell llogarret a penes poblat al qual va arribar a final dels seixanta també s’ha desenvolupat fins esdevenir el lloc d’arquitectura i humanitat bigarrada que és avui. “Aquí no hi havia res, quan vaig arribar teníem llum gràcies a un generador elèctric.” Era aleshores, apunta, pràcticament una colònia francesa. I ell va arribar des de Tolosa. Passava un estiu d’aquells dedicats a plantejar-se el futur sense gaires idees brillants quan va simpatitzar amb uns andor­rans que li van parlar del Pas. No s’ho va pensar dues vegades.

Aleshores, explica, era la colònia francesa la més ben nodrida. No seria fins més endavant que començarien a arribar espanyols i portuguesos. Però aleshores encara era una mena de gran família que, sobretot les llargues vesprades de l’hivern, es reunien tots aquí o allà buscant l’escalfor humana. Eren temps en què el port podia quedar tancat durant quinze dies. Temps en què “les màquines apartaven la neu cap a cada costat i es feia una mena de túnel per entrar a les botigues”.

Ell, assegura, des del primer moment es va sentir tan còmode en aquella terra de possibilitats encara inexplorades que va decidir quedar-s’hi i provar fortuna. Per començar, es va convertir en monitor d’esquí. Després es convertiria en director de l’escola d’esquí. Una trajectòria a la qual no va ser aliè Francesc Viladomat, assegura. En aquest mig segle ha vist evolucionar l’estació, des que es van instal·lar els primers teleesquís. “De seguida vaig decidir quedar-me aquí, per la neu, la muntanya, i per a mi aquest lloc és el millor del món, m’ha donat una vida excepcional.” De seguida ho va tenir clar: “Aquí tenia oportunitat de fer moltes coses sols amb voluntat i ganes; no calien gaires diners.” Ell mateix va iniciar aviat l’activitat empresarial. “Aquí has de treballar uns mesos a ple rendiment però després pots estar tranquil.”

Carrié converteix la conversa en defensa acèrrima del poble –sentiment que materialitza a través de la Iniciativa Publicitària, que aglutina el sector empresarial–: “Aquí pots tenir una bona vida, tenim aquest centre esportiu fantàstic per a un poble a 2.000 metres d’alçada que és com el d’una ciutat gran. Pots aprofitar la muntanya. Què ens falta, eh? Què ens falta? I ell mateix es respon: “Que el comú arregli la vall dels Isards i el converteixi en un parc d’estiu, amb una tirolina, amb el telefèric obert tot l’any.”

No es planteja fer un pas i lluitar per aquests objectius des de l’acció política? Assegura que no amb contundència. “Perquè com a polític no pots dir el que realment penses per acontentar tothom i aquest no és el meu caràcter: si no m’agraden les coses, les dic.” Però tampoc es tracta de crear polèmica perquè sí, adverteix: el seu tarannà és més de “buscar solucions en comú”, assegura. I el Pas, conclou, “suposa la quarta part del PIB d’Andorra, així que té molt a dir en el futur del país”.