La casualitat infinita

Aquesta és la història d’un noi de pagès de la Vansa que volia veure món i que, Déu n’hi do el que li ha ofert la vida, de casualitat en casualitat: no sols ha vist el món com cobejava, sinó que ha estat observador privilegiat –també una mica actor– de profundes transformacions des dels mateixos escenaris on es produïen, de l’aleshores Unió Soviètica a la Xina, Indonèsia o el Canadà. I Andorra, que va ser un punt de retrobada emocional, “on relligar amistats i parentius”.

A Eugeni Bregolat (la Seu d’Urgell, 1943) la curiositat pel món que l’envoltava se la va despertar un objecte humil: aquell acolorit mapa d’Europa construït com un puzle amb peces de cartró que acompanyaven de regal les pastilles de xocolata Jolonch. Cada cop que pujava a casa de la padrina, a la Vansa, s’encantava davant d’aquella promesa d’aventures. També ajudava que al seu voltant el pare –secretari municipal– l’enviés cada dissabte a buscar la revista Mundo. I les ullades a La Vanguardia que l’oncle rebia diàriament o les estones que es passava escoltant la ràdio amb ell.

Però tot plegat, sense la mediació de la casualitat, dels camins que es prenen, sempre sense saber què hi haurà més enllà, potser hauria quedat en una immensa curiositat insatisfeta. “Soc fatalista, un mateix no pinta gaire en la seva pròpia vida, som com les voliaines a la primavera”, diu. I una de les bifurcacions que el van posar en el bon camí la va agafar de ben jovenet: acabada l’escolarització –a l’escola de Doña Ramona primer i a les Monges, després– tot apuntava que faria Comerç a la Salle i després acabaria treballant en algun banc, segurament a Andorra. Però un parell d’amics van optar per passar-se a batxillerat i a ell li va semblar millor opció. A veure què.

Intuïció o atzar, el cas és que això el va portar a fer Dret a Barcelona; a aconseguir una beca Fulbright i marxar als Estats Units –una altra casualitat, relata: va veure la convocatòria d’uns ajuts que ni coneixia mentre esperava un amic que arribava tard–; a entrar en l’Escola Diplomàtica, a treballar mà a mà amb Adolfo Suárez (i establir amb ell una gran relació d’amistat) i a ser no sols l’ambaixador espanyol més llargament en actiu, sinó el que més temps s’ha passat en el que ells denominen missions C, és a dir, les més complicades. “Una sort grandíssima”, afirma. Perquè a ell els destins A –París, Roma, Londres– li semblen interessants per fer turisme i prou.

Així, es congratula d’haver viscut emocions més fortes, com els dotze anys (repartits en tres estades) a la Xina. “I en tota una vida no te l’acabaries, ni grates la superfície.” La cultura xinesa és “l’antípoda mental” per a un occidental. Afirmació que exemplifica amb l’arquitectura lingüística: un idioma monosil·làbic, construït amb 400 síl·labes i quatre tons però on cada partícula agafa significat depenent del context. Si això fos poc, en un territori tan gran es parlen 80 llengües diferents. El que posa ordre en aquest aparent caos és que tots llegeixin els mateixos ideogrames.

En aquella Babel precisament viuria l’incident més mediàtic de la seva carrera: l’entrada a l’ambaixada de 25 nord-coreans demanant asil polític. Convenientment acompanyats d’un equip de la CNN, ironitza sense ironia. Allò podria haver estat un horror, amb el grup –“de totes les mides, vells i nens”– que va entrar fins a la cuina, amb aquells enormes ganivets a prop. Per sort, tot el que van fer és endrapar el sopar que preparaven per als convidats d’aquella nit. I a les 24 hores els xinesos els van permetre marxar cap a Seül via Manila.

Però abans d’arribar al gegant asiàtic, el camí va ser llarg. La mort de Franco el va agafar a Moscou, on com a segon de Joan Antoni Samaranch es van encarregar d’establir relacions diplomàtiques amb els soviètics. I on va conèixer la futura dona. Amb la consegüent preocupació de Manuel Fraga, que temps després alertaria Adolfo Suárez, preocupadíssims, si no estarien ficant l’enemic a casa. Això quan ja era a la Moncloa: s’havia incorporat el 1978 a l’equip de la Moncloa –que aleshores era una cosa totalment artesanal–, on disputaven partits de tennis amb Manolo Santana per ajudar el president a tenir una mica de distensió. Felipe González li repetiria després dues coses: “Tu no sabes lo que a ti te quiere Adolfo Suárez”, la primera. L’altra: “Tú me enseñaste a comer caviar.”

Entre tantes anades i vingudes –moltíssimes més de les que permeten aquestes reduïdes línies, per descomptat–, Bregolat diu que mai no ha perdut de vista que “soc un xicot de la Vansa, que és el que he tingut clar cada nit en tancar els ulls. I ja pot ploure”.