Per no dir que no
Que Joan Hernández (la Seu d’Urgell, 1976) acabés trobant el rumb vital sobre els escenaris –com a músic, com a actor i director, com a ensenyant– va ser tan fruit de les casualitats com es vulgui considerar. Fill únic, les etapes d’infantesa les recorda més aviat com aquell marrec introvertit capaç d’entretenir-se sol a l’habitació que com algú que gaudís participant en festivals escolars. Però, ves per on, el Joan reconeix haver tingut sempre problemes per dir “no”, i això li va passar el dia que –ja a les aules de batxillerat del Joan Brudieu– algú va passar per classe sol·licitant voluntaris per apuntar-se a un taller de teatre. “Va, Joan, anima’t”, el va exhortar la professora, Isabel Estany. I no va dir que no. Tot i que el dia que havia de començar l’activitat tenia tota la santa intenció d’escaquejar-se i marxar a tocar la guitarra elèctrica que acabava de comprar a casa d’un amic. El va enxampar la mateixa docent i ell de nou va fer gala de la incapacitat per dir que no. Sort, perquè aquella presa de contacte amb el teatre –de la mà d’Andreu Campillo, tècnic de Cultura de l’ajuntament urgellenc– el va enamorar de tal manera que fins avui: ha estat professor de l’Aula de Teatre del comú d’Andorra la Vella durant tres lustres, ha estat actor i director de nombroses produccions al país, ha fet de Sancho Panza en una producció en anglès de The Man of La Mancha al Poliorama barceloní, ha estat el company del dolentot en alguns capítols d’El cor de la ciutat i últimament s’ha convertit en codirector de l’Escena Nacional i en coordinador del programa social de la Fundació ONCA. Per fer un breu apunt de trajectòria sense ànims de ser pesats.
I si el teatre es pot atribuir a les casualitats –al destí qui opti per ser més fatalista– per explicar la vena musical podríem tirar de genealogia: sosté la història familiar materna que els germans de l’àvia havien format una d’aquelles bandes que als anys quaranta i cinquanta recorrien els pobles gallecs de festa en festa. És clar que tot pertany al passat familiar més o menys llegendari i borrós: no se’n conserva cap imatge, ni tan sols arriben a recordar el nom del grup.
Per a l’urgellenc –això de ser de la Seu és una etiqueta que sempre penja quan hom fa vida a Andorra– la música està present des del dia que es va comprar la primera guitarra i va substituir tots els pòsters de l’habitació dels jugadors de l’NBA –sent passió pel bàsquet, encara que genèticament no hagi estat afavorit per jugar-hi, bromeja– per peluts intèrprets de heavy metal. Per a consternació paterna, recorda.
L’afició al rock més contundent va portar aquell jove de posat seriós a militar en una de les bandes pioneres del rock pirinenc, Awake. Alturgellencs amb molt predicament al Principat: pràcticament eren banda resident al Rocky Mountain. Per cert, recorda, en un d’aquells concerts va conèixer la seva parella. “A dalt de l’escenari em semblaves més alt”, li va dir. I ell admet que en les paraules de la dona hi ha una gran veritat amagada: “Sí, allà t’acompanya sempre una sensació d’amplitud, de ser gran, que és molt interessant.” Li encanta, admet, “aquesta diferència del Joan que soc a l’escenari”.
Disgregada Awake –amb concert de comiat a la sala Apolo AND el 2010– va ingressar a les files d’una banda madrilenya, Inordem. On, quines coses, va substituir com a vocalista un Hugo Silva que aleshores començava a fer-se famós. Encara avui els arriba algun missatge a la pàgina de Facebook –més activa que la banda– de jovenetes preguntant per l’atractiu actor. Anècdotes a banda, amb els madrilenys va viure una etapa intensa musicalment parlant, que el va portar a fer gira per Espanya i a actuar al Resurrection Fest, a la localitat gallega de Viveiro, convertit en destí de peregrinació per a tot amant del rock dur que es valori com a tal. Prou records, ara que s’ho pensa, perquè comenci a picar-li un altre cop el cuquet d’agafar la guitarra i posar-se contundent.
Vist tot plegat, guaita quines coses passen per no dir que no.