L'horitzó còmplice

No arriba a ser qüestió de claustrofòbia, perquè per damunt de tot defensa que hom s’ha de saber adaptar a l’entorn, però a Conrad Blanch (Barcelona, 1950) és difícil mantenir-lo durant gaire estona en un lloc tancat: els pulmons li reclamen contínuament l’horitzó. Tant és així que, reconeix, per molt que li agradi la seva professió de químic ni per un moment se li va passar pel cap convertir-se en ànima de laboratori. Fins i tot les pràctiques exigides mentre cursava la carrera se les ventilava tan ràpid com podia, reconeix amb una rialla.

Blanc, nascut al barri de l’Eixample barceloní, va descobrir la muntanya amb dotze anys. Els pares, que tenien negoci a la ciutat, havien de buscar alguna ocupació per què el preadolescent passés el dissabte mentre ells treballaven, així que el van apuntar a una agrupació escolta. Així va entrar en contacte amb la natura i així va fer la primera pujada al Pedraforca. Encara té molt present aquella primera arribada al cim –tot sol, per cert: els havia avançat a tots– i va sentir aquella sensació de plenitud, l’emoció de la llibertat absoluta i el silenci. La mateixa sensació que es repetiria cada cop que fes un cim al llarg de la seva vida, de l’Everest al Kilimanjaro. Però per això encara li faltava bastant de temps en aquells moments, encara havia de passar pel Centre Excursionista de Catalunya (que més endavant arribaria a presidir, entre els anys 1993 i 1988).

La muntanya, assegura, ha estat sempre la seva passió, però com a afició. El futur professional el va buscar pel camí de la taula periòdica dels elements: quan cursava el Preu (l’any previ a la universitat segons el pla d’estudis del moment) va tenir un professor de Química que el va encarrilar cap aquí. I en el terreny de l’enginyeria, matisa, li interessava sobretot la gestió. En els anys que l’alpinisme reclamava més protagonisme va decidir muntar-se la seva pròpia empresa per poder-s’ho manegar amb flexibilitat.

Pujant muntanyes ha buscat sempre l’eufòria d’arribar al cim, la de vèncer les circumstàncies adverses, la de fer una tasca d’equip. També ha viscut el risc, sovint posant la pell en perill seriós. Un dels cops que més magres se les va veure va ser el 2014, a la Patagònia, quan els va sorprendre una allau i va patir una fractura de tíbia i peroné. Sort que anava amb un company i que van poder avisar perquè els rescatessin. “A la muntanya has de ser prudent i conscient però fas el que t’agrada i la compensació és proporcional”, argumenta. A banda, “també en una vida sedentària hi ha riscos: pots anar pel carrer i que et caigui un test al cap”. El més important, reflexiona, és que la família en sigui còmplice. I tingui molta paciència: quan va néixer un dels fills ell era a l’Everest.

La trajectòria com a alpinista el va portar a assolir els cims més alts des que, el 1976, comencés a participar en les expedicions a Kenya i Tanzània. Després va ser el cap de l’expedició catalana que el 1985 va conquerir per primer cop l’Everest per l’aresta nord-oest del vessant tibetà, proclama la Viquipèdia. Un moment important per a l’alpinisme català perquè, hi afegeix, van estar entre els primers occidentals a entrar al Tíbet després de l’obertura de les fronteres.

Va ser un moment emblemàtic. Tant com haver viscut en directe, a Lausana, el moment que José Antonio Samaranch anunciava que Barcelona organitzaria els Jocs del 1992. Un moment d’eufòria col·lectiva que per a ell –“salvant les distàncies”, puntualitza– és molt similar al que va viure quan el 2015 Soldeu va quedar designat com a seu de la Copa del Món d’esquí. Veure la feina enllestida i amb èxit, conclou, li provoca una sensació similar a coronar un cim. “La muntanya m’ha acostumat a treballar sempre per objectius”, resum. Igual que li ha ensenyat, assegura, els valors pels quals regeix tota la seva vida: l’esforç i el treball en equip.