Les idees clares

Hi ha qui es passa la vida sencera intentant ubicar-se al món i hi ha qui amb tres anys toca per primer cop una pilota i ja intueix com es perfila el futur. És el cas de Marina Fernández (Sant Julià de Lòria, 1996), actual capitana de la selecció nacional de futbol femenina. Un camí difícil i sacrificat però que ha transitat sense que a penes un dubte se li creués per davant.

L’inici del trajecte està lligat a les figures de Joan Foix i Xavi de la Rosa. Els cosins, els que ja començaven a introduir-la en el terreny de joc i als que ella sempre ha vist com els seus referents. Se’ls mirava a l’hora del pati, els veia entrenar, els imitava. I aleshores la família, la gent del voltant, encara esperava que un dia se’n cansaria. Finalment, i al llarg d’aquests anys, acabarien oferint-li tot el suport necessari.

El periple el va iniciar, de tan petita, al Sant Julià. “Jo crec que aleshores simplement és que m’ho passava bé.” És clar que llavors també es començava a forjar la petita forofa, una culer que quasi va aprendre a parlar embarcant-se en baralles futbolístiques amb el padrí, merengue convençut. La veu dolça amb què parla no ha d’amagar la personalitat i la vehemència per defensar les seves opinions que sempre ha exhibit, diuen els que millor la coneixen. Que també la defineixen com una noia extravertida i generosa, valenta a l’hora de fer costat a les companyes, qualitats fonamentals per a qui ha de liderar un grup.

La família de la futbolista va confluir a Andorra des de punts molt dispersos de la península: l’avi va arribar des de la localitat d’Ourense de Verín formant part de la riuada de picapedrers gallecs que exigia un país en construcció. La família de la mare es va desplaçar des d’Andalusia. Per cap costat, admet l’esportista, no es podia preveure que se sentiria cridada a una carrera tan aliena una joveneta. “M’agradava molt l’esport, també havia practicat natació o hoquei, però al final era el futbol els que més m’agradava, el que em feia sentir més plena.” Als nou anys entrava a l’Enfaf i poc després, en ple inici de l’adolescència, ja estava completament convençuda del que volia fer. Malgrat el camí complicat que no podia obviar pensar que se li obria. “Però a mi ja m’agraden molt els reptes, en realitat era precisament un al·licient, m’agradava que se sorprenguessin de veure una noia al camp.” Aleshores eren catorze noies, repartides entre infantils i cadets, i anaven a disputar partits per tot Catalunya. L’aventura.

Llavors no era encara conscient de les diferències en el tracte –dietes que s’han de pagar elles, falta de patrocini– que pateix l’esport femení. Ara que ha assolit un coneixement més ple dels esculls al camí redobla el compromís que treballarà per posar el granet de sorra per canviar-ho: cursa a Lleida Administració i Direcció d’Empreses, amb la intenció d’especialitzar-se en la gestió d’entitats esportives. “És un futur que tinc claríssim, però si alguna cosa passés i no pogués ser, doncs m’adaptaria al que em portés la vida.”

En el trajecte a penes han sorgit dubtes: en tot cas el camí va estar a punt de girar en una altra direcció quan, als quinze anys, va patir una lesió important al genoll. Un any de recuperació. Però va tirar endavant. El premi a la decisió va ser la proposta de capitanejar la selecció que li va fer l’aleshores entrenador, Juanca Ruiz. Una responsabilitat i un orgull, és clar, lluir el braçalet. I el convenciment que tot l’esforç esmerçat en el trajecte –el d’ella i el de les companyes– té com a finalitat millorar les expectatives de les que vinguin al darrere. “Que elles no ho tinguin tan complicat com nosaltres”, confia. “Hem passat de ser transparents a tenir certa visibilitat i volem que les noies s’atreveixin a jugar.”

La seva filosofia, assegura, és la que aposta per fer camí posant-se en moviment. “És evident que m’interessa molt el feminisme i que hi dono suport, però el que jo crec és que hem d’actuar, cadascuna en el nostre àmbit, hem de lluitar per les que venen al darrere i no sols amb paraules.”