Polifacètic
De Quim Salvat Besora (la Selva, Tarragona, 1980) els que hi han coincidit pel camí diuen que és emocional, cosa menys comuna en el món de l’esport de competició del que es podria pensar, on més aviat es tendeix a l’anàlisi. Però el seu, apunten, és el cas d’un home sensible que sap extreure el punt de les emocions en cada situació a la qual s’enfronta. Com deixa palès a les cançons que compon i interpreta. Però, i això és necessari, es protegeix amb un mantell de seriositat que només aixeca davant els molt propers.
Salvat assegura que tant la música com l’esport li han donat molt. “Cada cosa ofereix el seu grau de satisfacció, i es tracta de gaudir de cada cosa al seu moment”, filosofa. En tot cas, es tracta de dues passions fortes que va començar a conrear des de ben petit. Fill d’una família “normal de poble, humil, de la Selva de tota la vida”, l’afició i pràctica musical li ve del pare, que va formar part de diverses formacions de folk. El petit de la família –té una germana, més gran– acompanyava el pare, meravellat, per assaigs i concerts, fins que als dotze anys el van posar davant el micro perquè es desfogués –hi havia insistit molt– fent les veus en alguns temes. Ja està: ha havia debutat. I d’alguna manera ja buscaria sempre escenaris als quals enfilar-se. “És la sensació de l’adrenalina que puja”, s’explica.
És clar que amb una carrera esportiva en marxa és difícil fer-ho tot compatible: estudiar, la música, el futbol. I era en aquest terreny on començava a despuntar, de manera que amb deu anys ja fitxava pel Santes Creus, l’equip base del Reus, i ja es començava a albirar que la cosa anava de debò. “Encara que aleshores no era tan exigent com ho pot ser ara”, puntualitza, i el ritme de vida li permetia seguir còmodament els estudis, entrenar un parell o tres cops per setmana a Reus i, això sí, dedicar el cap de setmana a la competició. Un ritme que es va allargar fins que, e 2000, va encetar ja una carrera professional, amb entrenaments diaris i viatges amunt i avall, ja de llarga distància, per disputar partits.
A la columna de l’haver apunta fites com haver estat el primer jugador tarragoní a jugar professionalment a futbol sala. En va ser conscient quan ho va llegir a les notícies sobre el seu fitxatge pel Vilassar de Mar i, admet, encara ho viu amb orgull.
Durant aquesta trajectòria esportiva la música sí que va haver de quedar arraconada als moments de distensió. Fins que va desembarcar al Principat, el 2007, fitxat per l’FC Andorra. Perquè al país va ensopegar amb l’escenari de La Fada Ignorant, on va esdevenir un habitual com aquell que diu.
El 2014 va començar a desvincular-se del futbol i, en paral·lel, es va plantejar que podia fer un pas més en la música i deixar d’interpretar versions per començar a compondre cançons amb el que li sortia de l’ànima. Que va ser Gràcies. “Em vaig plantejar: d’acord, vols escriure, però de què vols parlar? I vaig començar per un tema que no em costava pensar: donar les gràcies als amics, a la família, als companys.”
Amb Gràcies va passar una cosa tan probablement inesperada com que va guanyar el premi Carles Sabater. Arribar i moldre. “Jo no hauria imaginat mai que aniria tan rodat, de fet quan em van trucar del Centre de la Cultura Catalana per dir-m’ho vaig pensar que era broma.”
Des d’aleshores la cosa només ha crescut i s’ha arrodonit. I encara que en alguna ocasió ha assegurat que mai no deixaria la feina –a l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell–, sí que és cert que el nombre de concerts s’incrementa, amb un àlbum a la butxaca i un EP que presentarà al concert a l’Auditori Nacional del dia 8 vinent. “Una gran oportunitat, que no passa sovint i que, per tant, hauré d’aprofitar.” Després l’espera la carretera. I el que vingui.